El capitalisme, en la seua fase actual de neoliberalisme, des dels seus inicis, és un sistema que ha funcionat sempre per mecanismes d’acumulació de beneficis i conseqüentment per “despossessió” dels béns d’interés general. És un sistema que s’apropia dels béns que són patrimoni de la humanitat (aigua, terres, recursos naturals…), al mateix temps que contribueix a la transformació de la força del treball i els béns intangibles (salut, educació, pensions…) en mercaderies. Així les grans corporacions econòmiques i financeres estan molt atentes a la supressió i obstaculització d’altres formes de producció i consum alternatiu (economia social, cooperatives, tendes de consum local), o en contra de qualsevol país que apunte a generar expectatives que “una altra economia i una altra ètica és possible”.
El terme globalització fou en part encunyat al final de l’anterior mil.lenni, per a identificar canvis i transformacions en l’economia internacional. Fou un procés principalment promogut per les institucions financeres que consisteix en la imposició d’un model d’integració i control de les diverses economies nacionals en una única ecomomia mundial. En definitiva, la globalització facilita les transaccions financeres i l’expansió dels negocis. El costat obscur de la globalització és la devaluació de la cultura nacional autòctona, l’explotació de l’ésser humà i de la natura i entre altres aspectes té com a resultat una major concentració de la riquesa. L’informe, que Crédit Suisse elabora des de fa 10 anys, reflecteix també com continua una forta desigualtat en un món on el 45% de la riquesa mundial està en mans de l’1% més ric mentre que la meitat de la població més pobra posseeix menys de l’1% del patrimoni econòmic global.
La concentració d’aquest poder no s’entendria sense les imposicions als estats per tal d’afavorir les seues inversions, bé siga en forma de crèdits, tractats i acords de comerç. També imposen els seus plans i normes a les economies dels diversos països a través del control del FMI, el Banc Mundial i l’OMC, així com a través de l’existència de les “portes giratòries” i un llarg etc. És il.lustratiu el cas de Mario Draghi que ha sigut el president del BCE després d’haver sigut durant molt de temps un executiu de Goldman Sachs. A Espanya és representativa la presència de José María Aznar a Endesa, Felipe González a Gas Natural, Ángel Acebes a Iberdrola, Isabel Tocino a Enagàs, Jordi Sevilla a la Xarxa Elèctrica… i més recentment en l’últim govern de Mariano Rajoy, amb Pedro Morenés, que provenia de la indústria armamentística, Rafael Català, anterior ministre de Justícia, que avui treballa per a l’empresa d’apostes CODERE.
En aquest procés juga un paper important la consolidació dels avenços tecnològics: les innovacions en les àrees de la telecomunicació, la informàtica, especialment internet, “com a ferramenta global” per excel.lència de la societat de la informació. Internet propicia importants canvis en les regles que caracteritzen aquest tipus de mercats. L’anomenada “societat en xarxa”, va adquirint forma i consistència, sobre la gestió dels drets de la propietat intel.lectual, els treballs col.laboratius, la creació d’acords ràpids i flexibles, contribuint a la supressió de les barreres psicològiques, a la ràpida transmissió d’idees, habilitats i coneixements. Les TIC proporcionen a les persones potents ferramentes a l’hora de materialitzar les seues compres o operacions en el moment i lloc precís. En síntesi, el comerç electrònic duu amb ell mateix el desenvolupament de nous tipus d’organització i estructuració dels mercats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!