Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Tenim el cor dividit, per un costat estem contents que s’hagi allunyat el perill, remot, però cert, que Cañizares vingués a cobrir la seu de Barcelona. Era el candidat de la dreta espanyolista, eclesiàstica i política, i tenia el recolzament de destacats polítics i membres del govern espanyol. Però per un altra banda estem entristits per a vosaltres. El vostre patiment i la vostra lluita irreductible mereixia una altra cosa! No és una bona notícia que el vostre nou bisbe sigui Cañizares. València, així com totes les diòcesis del país valencià, no heu tingut gairebé cap respir, fins l’arribada d’Osoro, que us permetés deixar la resistència pastoral i cultural. Han estat molts anys de patiment, esforç i d’un cert dessagnament de les vostres bases i del millor clegat. Osoro us havia retornat l’esperança que era possible començar a caminar en una altra direcció, o si més no que ja no seriau perseguits implacablement per la vostra sensibilitat eclesial, quan dissentia de l’ortodòxia imposada, ni pel compromís amb el país i la llengua. Alguns de nosaltres varem poder assistir a la vostra trobada anual de l’església de base del País Valencià, “Cristianisme i Món d’Avui” -un exemple de militància i espiritualitat esperançada- on vareu convidar a un acabat de nomenar Carlos Osoro, com a nou arquebisbe de València, era, si no recordo malament, l’any 2010. La sala tronava amb els aplaudiments al nou bisbe, el seu gest de proximitat va ser rebut amb esperança, com una glopada d’aire fresc. Ara Osoro se’n va i no sabem quin balanç en feu de la seva estada entre vosaltres, com a mínim esperem que hagi servit per retornar-vos l’esperança que el canvi a les nostres esglésies és possible i que està a les vostres mans.

Amb Cañizares, si molt no ha canviat -cosa que dubtem per la seva darrera “bomberada” sobre la salutació de la pau a l’eucaristia- torna el vell estil pastoral, l’autoritarisme, la connivència amb el poder -recordeu les magnífiques relacions amb la que aleshores era vicepresidenta del govern Zapatero, Maria Teresa Fernández de la Vega- els atacs a la identitat dels pobles, als desitjos de llibertat i de decidir el seu futur. Alguns diuen que en el fons el papa Francesc no vol canviar gaire el panorama episcopal espanyol, jo no ho crec, confio que hi ha un sincer desig de renovació, que no es pot fer de la nit al dia, però que s’anirà visualitzant en cada nomenament. El cas Cañizares és diferent, Francesc s’havia compromès a buscar-li una destinació a l’estat espanyol -perquè ho havia demanat Cañizares, però també perquè era una peça que no encaixava en el nou model de cúria que vol el Papa-

No defalliu. No som ningú per donar-vos consells, ni ho pretenem, però creiem que, un cop produït el nomenament, s’ha de de treballar per convertir -fins allà on es pugui- Cañizares en un bisbe al servei del seu poble, sensible i obert a les seves inquietuds i esperances. Ell sap que ara el panorama ha canviat, que el seu estil ja no té el suport del Vaticà i que per tant no pot presentar-se com una “rara avis”. Aprofiteu el moment eclesial per treure tot allò de bo que pugui tenir i la seva capacitat “camaleònica”. No n’hi deixeu passar una, és més, el meu parer és que davant la seva arribada ja deixeu ben clara, de forma pública i específica, quins són els vostres sentiments i les vostres postures.

En aquest moment creiem que es bo recordar les paraules del papa Francesc: “El bisbe…a vegades estarà al davant per a indicar el camí i atendre l’esperança del poble, altres vegades estarà simplement enmig de tothom amb la seva proximitat senzilla i misericordiosa, i altres cops haurà de caminar darrere el poble per ajudar els ressagats i, sobretot, perquè el ramat mateix té el seu olfacte per a trobar nous camins.”

Bona sort, coratge i esperança en la força renovadora de l’Esperit. Josep Torrens