Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

26 de setembre de 2008

2 comentaris

A petició d’Emigdi Subirats i com a adhesió a l’homenatge al poeta Gerard Vergés ací us deixe un dels seus poemes.

	Quin desconsol, oh Déu, i quina angúnia
	despertar-me demà sense memòria.
	I mirar-me a l’espill i no coneixe’m.
	I veure davant meu un home estrany,
	el cap ple de preguntes i de boira.

	De quin color tenia els ulls ma mare?
	Com era aquella dona que em va amar?
	Quins els noms dels amics, quina la pàtria?

	I no recordar res, no recordar-me
	d’aquell noi que vaig ser fa deu mil dies:
	Al tard les orenetes revolaven
	xisclant entre el daurat polsim dels núvols
	i el so de les campanes i del riu.
	I anava a l’Institut —les matemàtiques,
	la lectura, el dibuix— i m’agradava
	una noia de llargues trenes rosses
	i ulls de color de pluja. Molt després
	—me’n recordo— vingueren la Botànica
	(pàl·lids, tristos herbaris de flors seques),
	la simetria transparent del quars
	i l’obsessiu hexàgon del benzè.
	I, amb els amics, parlàvem de poemes,
	de sexe i de mil coses discutibles.
	I a nit ja entrada (nits de vi i de roses),
	pensàvem ser immortals: pintar graffiti
	ben insolents a les parets més blanques,
	aparellar artefactes voladors,
	trencar a cops de martell safirs puríssims,
	besar els llavis gelats de les estàtues.

	(La primera besada —me’n recordo—
	va ser una nit de músiques llunyanes
	vora la mar i uns pits de nata tèbia.)

	Recordo tantes coses. I m’adono
	que dins el cos tinc més records que vísceres.

De cop comprenc que l’home és la memòria.

Per molts anys, mossén Lluís Surinyach i Sunyer

09.01.2013 | 5.58

Més articles sobre l’estimat Bausset (ACS)

07.06.2012 | 5.21

FESTIVITAT DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER A BENICOLET

07.10.2012 | 10.42

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

jes ha dit:

26 de setembre de 2008 a les 4:25 pm

gràcies per col.laborar. Aquest poema és un dels meus preferits de Vergés

Respon
Anna Maria Saludes Amat ha dit:

27 de març de 2011 a les 1:09 am

El poema de Gerard Vergès tot ple de bellas imatges i sinestèsies agrada de llegir en veu alta, perquè a més s’hi afegeix unes formes lìriques molt arrodonides que fan venir ganes de llegir-lo en veu alta, com mereix tota composiciò poètica.

Respon