Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
19 de febrer de 2010
0 comentaris
Fracàs o èxit?
La frustració és un sentiment comú a tots els éssers humans: tots l’hem experimentada diverses vegades al llarg de la nostra vida, amb més o menys intensitat. És un sentiment ambigu que consta quasi a parts iguals de les sensacions de ràbia i impotència. Pot danyar greument la nostra autoestima i és un obstacle enorme per a la felicitat. Tenim moltes necessitats, les reals i les inventades, i ansiem satisfer-les. Quan el nostre esforç no troba la meta desitjada, ens envaeix la frustració.
Aquest és l’origen més freqüent d’aquest sentiment tan desagradable. El fracàs, els fracassos que constitueixen el nostre pa de la nostra existència generen aqueixa ràbia que ens envaeix. Els pensaments negatius que ens anem dient en aqueix estat allarguen amb aqueix rumiar amarg la nostra desesperança. Del fracàs, de no haver aconseguit els nostres objectius pot ser que no en siguem responsables. Però de la postració posterior, indubtablemet, sí. Si he caigut, pot ser que no haja vist la pedra que m’obstaculitzava el camí, però de seguir en el sòl lamentat-me, a ningú no podré tirar-li la culpa, sinó a la meua estupidesa. Comencem a ser savis, quan convertim els nostres fracassos en lliçons per al futur. Quan ens gratem el genoll magolat pel bac i seguim caminant més atents a les desigualtats del camí. I si fem un alto i tornem la vista enrere, ens somriem recordant la importància desmesurada que momentàniament vam donar a aquell fracàs i com de bé ens va venir per a la nostra vida posterior.
Aquest és l’origen més freqüent d’aquest sentiment tan desagradable. El fracàs, els fracassos que constitueixen el nostre pa de la nostra existència generen aqueixa ràbia que ens envaeix. Els pensaments negatius que ens anem dient en aqueix estat allarguen amb aqueix rumiar amarg la nostra desesperança. Del fracàs, de no haver aconseguit els nostres objectius pot ser que no en siguem responsables. Però de la postració posterior, indubtablemet, sí. Si he caigut, pot ser que no haja vist la pedra que m’obstaculitzava el camí, però de seguir en el sòl lamentat-me, a ningú no podré tirar-li la culpa, sinó a la meua estupidesa. Comencem a ser savis, quan convertim els nostres fracassos en lliçons per al futur. Quan ens gratem el genoll magolat pel bac i seguim caminant més atents a les desigualtats del camí. I si fem un alto i tornem la vista enrere, ens somriem recordant la importància desmesurada que momentàniament vam donar a aquell fracàs i com de bé ens va venir per a la nostra vida posterior.
Però la frustració és molt més greu quan naix no del fracàs, sinó de l’èxit. Quan els nostres esforços s’han vist coronats per la consecució dels nostres objectius i ens adonem que aquests no satisfan el que de veritat ansiem. Crec que en la societat actual hi ha bastant persones envejades, famosos que omplin molts espais en els mitjans de comunicació i que, tanmateix, no poden amagar la buidor de les seues vides. Tots, crec, hem experimentat el mateix en alguna ocasió: per a açò he perdut tant de temps i energies! En aquesta societat en què tant s’idolatra la riquesa, no falta aqueixa espurna de sentit comú que ens fa exclamar d’algun personatge: és tan pobre que solament té diners! La realitat és que aprendre de l’èxit és molt més difícil que fer-ho del fracàs.
Una autèntica educació en valors entranya, entre altres coses, marcar clarament la diferència entre l’èxit i el fracàs vertaders per a la condició humana. Perquè molt sovint el que anomenem èxit és el fracàs més gran en la tasca de fer-nos persones. Qui són, de veritat, els que triomfen? Els poderosos, els posseïdors? Açò ens ho han volgut inculcar sempre per tal que els admirem o els envegem. La història s’escriu al seu servei, i es menyspreen les víctimes. Resistir a aqueixa inversió de valors és l’únic mitjà de conquerir la llibertat personal, d’aprendre dels nostres fracassos i d’aconseguir l’autèntic èxit: saber agrair els dons rebuts i compartir-los.
PD: És una versió en la nostra llengua d’un de tants paperets que trobem, de tant en tant, en les dependències del Monestir de Santa Maria de Nassiu.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!