Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Però és que les jugades de les diverses reformes, contrareformes i recontrareformes no és producte d’una mala política o una improvisació, sinó d’un càlcul molt ben fet… Que els qui manen poden ser uns terrossos, però els qui de veres governen no.

Vull dir que, a colp d’ideologia (en el sentit marxista del terme: conjunt de relacions falses que els individus estableixen amb l’entorn) ens han canviat i invertit els termes. L’escola -deixem ara de banda el tema de si pública o privada- ja no és la base de la societat, sinó el tub d’escapament. Hem deixat d’instruir i formar, i ens limitem a comprar pau social: que els fardatxets adolescents estiguen recollits sense fer maleses ni cremar contenidors (si han de cremar alguna cosa, que cremen el mestre, que per a això li paguen), i que vegen els papàs un titolet, encara que siga ple d’asteriscs i adaptacions. En resum, un xikipark car i de dimensions enormes. L’objectiu, ara, és garantir que no aprenguen res, però ens ho semble (“perquè vol el fill d’un jornaler, un gitanet o un immigrant ser enginyer aeronàutic, metge o advocat laboralista? seria un desastre, i ací no tenim gent per a repartir egregis xupa-xups sociològics, com fan amb l’Obama als EUA”) i els fills dels “cuadros de mando” -siguen del partit o la consigna partidària que siguen, no ens enganyem a aquestes altures del sainet- que van a les escoles privades puguen heretar sense problemes ni competència els privilegis dels pares. Per això es combina el marasme pedagògic i legal amb la descapitalització i la marginalització de l’ensenyament públic. El resultat: el mateix sistema de castes que imperava en èpoques anteriors: l’escola pública, per als arreplegats i la carn de canó, immensa majoria dòcil; i l’ensenyament per a qui se’l puga pagar o l’intel·ligent que es doblegue a les condicions partidàries i confessionals imposades per qui el detenta, després de l’espoli sistemàtic. Per això el fracàs escolar real -el que no es mesura amb estadístiques de resultats de proves o obtenció de títols, sinó en adquisició efectiva de coneixements- és immensament superior al que diuen, i no m’estranyaria que el poguéssem apropar al 60 o 70 per cent, respecte dels objectius idealment marcats per les lleis i pels -ingenus o malevolents, ja no ho sé- dissenyadors dels currículums. Això, sent optimistes.

No em vul fer pesat ni posar-me com si estigués en un “meeting”. Només acabaré amb dues frases. La primera, atribuïble a qualsevol Fabra (Carlos, no Pompeu) i ja part de la cultura popular, que diu: “ensenyeu-los a llegir, i ja vorem qui llaura”. La segona, d’un home en les meues antípodes ideològiques, però sens dubte un dels millors cervells del país, don Marti de Riquer: “els problemes de l’ensenyament primari i secundari s’acabaran així que ens decidim a tancar les facultats de pedagogia durant, posem-ne, vint anys, i enviem els responsables (també els polítics, hi afegiria jo) a picar pedra”.