Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

16 de gener de 2025
0 comentaris

FISIOTERÀPIA I LOGOPÈDIA

Hui he tingut sessió doble: primer, fisioteràpia (he aconseguit pujar un escaló sense agafar-me a ningí ni a res. He fet exercicis de força per als braços i les cames.

I en logopèdia, hem practicat exercicis per a millorar la veu i m’han dit que la veu la tinc molt millor que quan vaig arribar-hi. Gràcies a Déu tot va molt bé i anem aconseguint fites importants.

Opinión | ágora

La mort de Jaume I a la ciutat de València

La memòria del rei Jaume I, el fundador del Regne de València, demana preservar amb rigor la seua biografia, al marge d’interessos conjunturals. Va crear un regne en el ple i real sentit de la paraula, dotat de legislació, institucions, parlament i hisenda propis, ben divers de l’actual autonomia, sotmesa a la precarietat financera i debilitada pel retorn d’actituds provincialistes o antivalencianes. És sensible la desprotecció legal de la llengua pròpia, precisament un dels signes principals de la identitat del país.

Volem centrar l’atenció en un punt precís, el lloc de la mort del monarca. La crònica de Jaume I consigna el seu traspàs a València, el 27 de juliol de 1276, després de caure malalt a Xàtiva i en plena campanya per reduir l’alçament dels sarraïns valencians que ja hauria de sufocar el seu successor. De Xàtiva va passar a Alzira, on abdicà en el primogènit, el rei Pere el Gran, I de València, III d’Aragó, i, sentint-se malalt, va ordenar, en previsió d’un final imminent, que el traslladassen a la capital del regne. Són els fets ben establits, que han estat qüestionats, sense causa raonable, amb la proposta que fou a Alzira on es es va extingir l’esforçada vida del Conqueridor.

Diu el Llibre dels Feits, la crònica del regnat contada pel monarca, segurament al seu canceller i íntim col·laborador Jaume Sarroca, bisbe d’Osca, que es creu fill natural del mateix rei: «E aenant per alguns dies, com nós haguéssem en cor de anar a Poblet e de servir la mare de Déu en aquell logar de Poblet, e fóssem ja partits d’Algezira e fóssem en València, a nós cresqué la malaltia. E plach a nostre Senyor que no complíssem lo dit viatge que fer volíem. E aquí en València, en l’any de MCCLXXVI, sexto kalendas augusti, lo noble en Jacme, per la gràcia de Déu rey d’Aragó e de Mallorques e de València, comte de Barchinona e d’Urgell, senyor de Muntpesler, passà d’aquest segle, cuius anima per misericordiam Dei sine fine requiescat in pace. Amen».

Com és obvi, l’anotació de la mort és obra del redactor de la part final del Llibre dels Feits, el bisbe Sarroca. El relat, que prenem del manuscrit principal i de l’edició recent que n’han fet Antoni Ferrando i Vicent J. Escartí (2024), ha estat reproduït sense objecció pels cronistes medievals i els historiadors; igualment, totes les còpies manuscrites d’època moderna i la primera edició de la crònica, feta a València el 1557, repeteixen literalment el text final del Llibre dels Feits més amunt citat. Cal advertir que Pere Tomich, dos segles després dels fets, en les seues Històries e conquestes, escrites en 1448, diu, mal informat, que el rei morí a Vilafranca del Penedés (confon Jaume I amb el fill Pere el Gran). També en algunes edicions de l’època moderna s’afegeix: «altres diuen que morí en la vila de Algezira». L’edició crítica de Joan Iborra de l’obra de Tomich prova que la frase citada no és part del text original de l’historiador català, sinó introduïda en l’edició de Barcelona de 1495, i per tant d’un valor limitat, com veurem. El monarca fou soterrat a la catedral de Santa Maria de València, als peus de l’altar major, i dos anys més tard portat a l’església abacial de Poblet, com havia ordenat. Ho corrobora el P. Finestres, historiador del monestir (1756).

L’epitafi del mausoleu reial, destruït el 1835, declarava que Jaume I prengué l’hàbit monàstic cistercenc a la vila d’Alzira i va morir a València, «et obiit Valentiae», segons la còpia literal de Charles de Tourtoulon, el seu primer biògraf modern (Montpeller 1863-1867, traduït del francés en 1874 per Teodor Llorente).

A Alzira ha guanyat força modernament la tendència de situar la mort del rei a la ciutat. Té origen en una tradició antiga, segons la frase interpolada en l’obra de Pere Tomich que hem citat, però mancada de força probatòria per no tenir confirmació documental. S’hi assenyala un robust edifici arruïnat com a residència del monarca els seus últims dies, o que, ja malalt de mort, en arribar a la creu de terme del camí de València, obra gòtica posterior, decidí tornar a Alzira. En 1971, en aquest supòsit, el municipi va dedicar un monument escultòric d’Octavi Vicent a la memòria de l’òbit reial. Però tals raons no es poden atendre si no venen avalades per fonts directes. En el mètode històric són els documents coetanis i els testimonis presencials les proves d’autoritat, i en el cas present amb claredat i autenticitat fora de dubtes per a poder afirmar que el rei Jaume I finà a la ciutat de València.

La Cancelleria reial n’aporta les proves definitives. És la principal secció documental de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que replega puntualment els actes del sobirà. Sobre aquesta font, l’historiador Joaquim Miret i Sans va reconstruir l’itinerari del rei (1918), que en vespres de la mort posava en ordre les seues últimes responsabilitats terrenals, deutes, donacions a l‘Església i deixes a familiars i consellers.

Així, el dia 21 de juliol, en Alzira, Jaume I comunicà l’abdicació de la corona a l‘arquebisbe de Tarragona; el 23 dictava un codicil i viatjava fatigosament a València, potser en llitera. A la capital, es va agravar el seu estat («a Nós cresqué la malaltia»), però expedeix encara tres documents amb data «Valentie, VIIº kalendas augusti» (a València, el 26 de juliol), que hem llegit en original, destinats, respectivament, a atendre deutes amb certes persones i a confirmar una donació al barcelonés Guillem Durfort. El dia següent expirava, a la mateixa ciutat evidentment, no existint prova en contrari, i la Cancelleria fa constar la proclamació de Pere el Gran, que traduïm del llatí: «L’any del Senyor 1276, a València, el senyor infant assumí el regne per mort de son pare, el 27 de juliol». Així ho entén Ferran Soldevila: «Quan Jaume I va morir (27 juliol 1276), el seu fill es trobava al seu costat, a València».

La voluntat del rei era retirar-se a morir a Poblet; la fi, però, li arribà a la nostra ciutat. Un fet ple de sentit per als valencians, l’honor d’haver acollit els últims moments del seu venerat fundador. No és casual, i no sol recordar-se, que tres dels monarques successors de Jaume I també nasqueren a la ciutat de València: Pere el Gran en 1240, i els seus fills i hereus consecutius Alfons el Franc (1265) i Jaume II (1267). Ni tampoc és casual que, fins almenys el 1707, data de l’abolició per força d’armes del nostre règim foral per Felip V, la catedral de València, el 27 de juliol de cada any, celebrà regularment l’aniversari de la mort de qui va restaurar i dotar la seu episcopal valentina.

El pròxim 2026 es compliran 750 anys de la mort del monarca fundador del regne, i la societat valenciana té el compromís de rememorar, amb gratitud i fidelitat a la seua memòria i amb la major dignitat, l’efemèrides. Perquè el significat de la data no acaba en la nota erudita en el calendari; més enllà d’això, sobretot, la celebració porta involucrada la consciència de ser poble, un grup humà diferenciat creat per la història.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.