Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Els vestigis més antics es remunten a l’època ibèrica. En la confluència dels barrancs de Barcelón i de la Majada s’han trobat restes d’un poblat amb defensa natural. En el salt de les Roges, vertent meridional de les Penyes de Déu, han aparegut ceràmiques, anells de ferro i pedres de molí, i en Villapardo, a uns dos quilòmetres de Figueroles, en el cim del turó queden restes de visibles habitacions i edificis que degueren tenir una relativa importància, a jutjar pels grans carreus i les restes de cornises que es veuen, que juntamenty amb els fragments de ceràmiques trobats indiquen l’existència d’un poblat ibèric, posteriorment habitat en l’època romana. D’aquests temps s’han trobat vestigis d’una vil.la rústica en les Mazorras, on s’han trobnat trossets de paviments de maó romboidal; en altres parts també s’han trobat vestigis de l’època romana.

En el segle XVIII Figueroles era una masia aïllada, que per tenir moltes figueres plantades al seu voltant, fou anomenada “Masia de les Figueroles”. Més endavant s’establiren colons que constituïren una entitat depenent de Domenyo. Pertanyé a la jurisdicció de Xelva, per reial decret de Ferran VII, en 1825, es va constituir en municipi independent.

Figueroles fou creada parròquia en 1888, pel bisbe de Sogorb, Francesc d’Assís Aguilar Serrat, a la diòcesi de la qual aquesta població sempre pertanyé. El seu temple parroquial posseeix una imatge de Santa Bàrbara; una creu processional de fusta; i una emotiva imatge del Crist de la Pietat, tot del segle XVIII, i una creu processional de metall, del segle XIX. Pertanyé al bisbat de Sogorb fins l’11 de juliol de 1960, moment en què va ser incorporada a la diòcesi de València.