Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
Festivitat de la Mare de Déu de Montserrat
LA LLENGUA, A LA SAGRISTIA?
El setembre de 2008 va fer la seua entrada com a nou bisbe de Lleida, el
valencià nascut a Cullera, Joan Piris. En la seua primera homilia el bisbe Joan
digué: “el fet de ser cristià el dec, en bona part, a la bona gent de Lleida
que acompanyà a Jaume I en l’alliberament del Regne de València, que afavorí
que el cristianisme arrelara en aquelles terres” Les paraules del bisbe
Joan no poden ser més clares! Crec que el bisbe de Lleida ha tirat per terra
totes les “teories”, que des de certs
ambients clericals del cap i casal valencià, pretenen diferenciar la llengua
que parlem a l’Alcúdia i a Borriana, a Xàtiva, Alcoi o Xàbia, de la que es
parla a Santpedor, Lleida, Girona, Maó o Manresa.
Desgraciadament, la nostra llengua encara no ha entrat a l’Església
valenciana. A la litúrgia, a la celebració dels sagraments i a l’Eucaristia, a
la catequesi i als arxius parroquials, encara és prohibida la llengua d’aquella “bona gent de Lleida, que acompanyà a Jaume I en l’alliberament del Regne de
València” Com a màxim, la nostra llengua ha entrat a les sagristies. Però no
al presbiteri, ni a la nau !!
Paradoxalment, quan pregunten als rectors per què no es fan les misses en
valencià, majoritàriament ixen amb l’excusa que “no volen fer política” I no s’adonen (o potser sí) que quan fan
política és quan deixen la llengua a les sagristies, i passen al castellà al
presbiteri. No fer política seria, al meu entendre, portar a la normalitat allò
que és normal al carrer o a la sagristia, on la gent, capellans inclosos,
parlen valencià. Quan una dona va a encomanar una missa, bé que l’atenen i
l’entenen en valencià!! Per què després en revestir-se amb els ornaments
litúrgics, el capellà deixa la pròpia llengua tancada a la sagristia?
L’argument que utilitzen els capellans valencians per no utilitzar la
nostra llengua a les celebracions litúrgiques, em recorda allò que el bisbe
Helder Càmara deia, quan es preocupava dels més pobres del Brasil. “Si els done menjar, diuen que sóc un sant.
Però si pregunte per què hi ha pobres, em diuen comunista” Quan els laics valencians demanen la missa en valencià,
els mossens els responen que no volen fer política, quan el que haurien de fer
és, simplement, aplicar les resolucions del Concili Vaticà II (Sacrosanctum
Concilium nº 36 i 63) pel que fa a l’ús de les llengües vernacles en la
litúrgia. Per això som molts els valencians que recordem amb enyor i amb afecte
els bisbes de Castelló, Josep Pont i Gol i Josep Mª Cases, que van ajudar a
incardinar l’Església a la realitat del País Valencià. Com m’agradaria que els
bisbes i els capellans valencians firmaren, com ho va fer el cardenal Tarancon,
el Dictamen de la Real Academia de la Lengua, pel que fa a la unitat de la nostra
llengua, davant dels qui, com ara, volen dividir-la: “nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda, por
personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de
autoridad.” I Tarancon encara afegia: “Firmo con mucho gusto el documento presentado por mis compañeros de
Academia y no tengo nigún inconveniente en que hagan pública mi adhesió. No
comprendo cómo se puede defender la
postura contraria.”
Quan el Vaticà II discutia sobre la litúrgia i la llengua vernacla (una qüestió encara no resolta al nostre País) els partidaris de l’aplicació de la llengua del poble davant del llatí, van donar un argument ben sòlid per defensar la seua opció: “Una Església viva, no pot tindre una llengua morta” . Per això, curiosament, sobretot als pobles, a l’hora dels avisos o de demanar diners, això es fa en valencià, per passar el capellà de seguida, al castellà. Això també em recorda aquella anècdota d’un cristià dels Estats Units que, en la discussió entre llatí o llengua vernacla deia: “No hi ha una llengua tan bonica com el llatí, però el que jo entenc és l’anglès. I en l’església, mai no em demanen diners en llatí!!”
El bisbe Joan, en la seua entrada a Lleida deia: “L’Església no pot ser propietat de ningú i ha d’estar suficientment oberta per a que tots tinguen en ella, el seu lloc”Quantes misses en valencià es fan a Borriana, Calp, Ontinyent, Peníscola, Alcoi, Onda, Xàtiva o Vila-real? Com és possible que demanem als missioners que estan a l’África o a l’Índia que s’incardinen en la terra i en la cultura que els acull, i els preveres valencians no fan el mateix als pobles que han de servir? Com s’entén que a Valladolid i a Burgos la litúrgia i la catequesi siga en castellà, i a Xilxes, Altea, Sueca, Nules o Bocairent no ho siga en valencià?
Què se n’ha fet del “Llibre del Poble de Déu”, un missal festiu preparat pel P. Pere Riutort, i aprovat pels bisbes valencians? Per què els mateixos bisbes no l’han utilitzat mai, a excepció del bon bisbe de Castelló Josep Mª Cases? En la presentació d’aquest missal, els bisbes deien: “la llengua vernacla dels valencians té ara l’honor de ser un signe extern del misteri de Pentecostès” Quan serà realment un signe de la Pentecosta, la nostra llengua a l’Església?
Què se n’ha fet de l’anhel i del desig de més 20000 valencians (Joaquim Maldonado, Raimon, Vicent Ventura, Manuel Broseta, Francesc de P. Burguera, Josep Lluís Bausset, Matilde Salvador, Andreu Alfaro, Enric Valor, Josep Iborra, Robert Moròder, l’Ateneu Mercantil de València, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites d’Onda o els Franciscans de Cocentaina) que, seguint les directrius del Concili Vaticà II, demanaven l’any 1965 “l’ús de la nostra llengua als actes religiosos, a la catequesi i a la predicació”?
La mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua també s’ha adreçat als bisbes valencians, demanant que “quede garantit en totes les parròquies, el dret dels fidels valencians a l’ús normal de les dues llengües cooficials en la litúrgia, la catequesi i l’administració parroquial”
La conveniència pastoral d’adoptar la llengua del poble, ha quedat patent en tot un seguit de documents del Magisteri, un fet que, fa encara més inexplicable l’absència del valencià a les nostres parròquies i catedrals!!
El papa Pius XIè deia: “L’Església és única per a tots els pobles i per a totes les nacions, i davall la seua volta troben lloc tots els pobles i totes les llengües”(Encíclica Mit brennender Sorgen)
Pius XIIè deia: “En el camp d’un nou ordre fundat sobre els principis morals, no hi ha lloc per a oprimir ni obertament ni dissimulada, les peculiaritats culturals i lingüístiques de les minories” (Radiomissatge de Nadal de 1941)
Joan XXIII escrivia en la Pacem in terris: ”Cal afirmar, de la manera més explícita, que una acció adreçada a reprimir i a sufocar la vitalitat i el desenrotllament de les minories nacionals, és una greu violació de la justícia, i ho és molt més, si va dirigida a fer-les desaparèixer” (nº 89) I encara, el papa bo afegia: “Respon a una exigència de justícia, que els poders públics aporten la seua contribució a promoure el desenrotllament humà de les minories, amb mesures eficaces a favor de la seua llengua, de la seua cultura, dels seus costums” (Pacem in terris, nº 90)
També és igualment clara i valenta l’aposta del Concili Vaticà II, en la Lumengentium: “L’Església….fomenta i assumeix en tant que són bons, els valors, riqueses i costums dels pobles” (L.G. nº 13)
I el document Ad gentes, nº 4 diu: “L’Església comprèn i abraça en la seua caritat, totes les llengües”
El mateix Pau VIè, en el discurs de clausura del Concili, deia: “Les llengües innumerables que parlen els pobles, han estat admeses a expressar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu, i la Paraula de Déu als hòmens”
També el Sínode dels bisbes de l’any 1971 deia: “Reafirmem els drets dels pobles a conservar la seua pròpia identitat”
I: “A les nacions on es parlen diverses llengües, es faran traduccions a cada llengua”(Sacrosanctum Concilium nº 40)
També el papa Joan Pau II afirmava: “ Sóc fill d’una nació, els veïns de la qual l’han condemnada a mort repetidament. Jo vos dic: per tots els mitjans que disposeu, vetleu per aquesta sobirania que posseeix cada nació en virtut de la pròpia cultura”(Discurs del papa Joan Pau II a la Unesco, el 2 de juny de 1980)
El mateix Joan Pau II deia també: “Un dels aspectes d’aquesta evangelització, és la inculturació de l’Evangeli….vosaltres desitgeu ser alhora plenament cristians i plenament africans” (Al·locució als bisbes de Zaire reunits a Kinshasa, el 3 de maig de 1980) I els cristians valencians, no tenim el dret de ser alhora cristians i valencians?
Però a mi m’agrada particularment, aquestes paraules del papa Joan Pau II: “Em pregunteu per què he parlat ara en japonès? Ho he fet per manifestar el meu respecte per la vostra cultura. Així com la cultura de tota nació s’expressa entre altres coses (o més encara) primer de tot en la llengua…”Aneu…prediqueu a totes les nacions” (Mt 28:19) per poder fer-ho cal conèixer la llengua de les nacions a què ens adrecem” (Resposta a les preguntes que els jóvens adreçaren al papa Joan Pau II a Tòquio, el 24 de febrer de 1981)
Encara el papa Joan Pau II, deia a l’encíclica Slavorum Apostoli, del 2 de juny de 1985: “Tot home i tota nació, tota cultura i civilització tenen una funció pròpia a desplegar, i un lloc propi en el misteriós pla de Déu i en la història universal de la salvació”
Davant totes aquestes dades, no seria ja hora que s’aplicaren a l’Església del País Valencià? O és que aquests documents són aplicables al Japó, a l’Àfrica, a l’Índia, però no als cristians valencians?
Tant de bo que l’Església valenciana, faça cas als cristians que volem expressar la fe en la nostra pròpia llengua. Tan lògic i tan normal com hauria de ser això!! Tant de bo que, després de més de 40 anys del Vaticà II, arribe la Pentecosta a la nostra Església, perquè siga realment valenciana!! Tant de bo que aviat, puguem pregar en la llengua de Sant Vicent Ferrer, de Francesc Eiximenis o de Sor Isabel de Villena. Sense entrebancs per part de la clerecia valenciana!! Tant de bo que el nou arquebisbe de València, juntament amb els bisbes de Castelló, Tortosa i Alacant, amb valentia i sentit pastoral, es posen al capdavant en la defensa i la utilització de la nostra llengua a les celebracions litúrgiques!! Només així, l’Església que pelegrina al País Valencià serà realment una Església valenciana!!
Josep Miquel Bausset
Monjo de Montserrat
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fa uns anys tenia en classe de 2n de BAT un xicon molt blavero i anticatalanista. Era una boníssima persona i molt religiós. Ara, en qüestions de llengua i símbols, el de sempre: més tancat que un ou. Un dia vaig tindre l’ocurrència de dir-li: “supose que tu no tindràs cap devoció per la Mare de Déu de Monserrat.” El pobret es va quedar a quadres i va contestar: “Què dius, clar que sí, home!”. “Bé, aleshores, reconeixeràs els catalans com a germans en Crist…” “Sí, home, sí, clar que sí, això sí”. Trobe que des d’eixe dia va deixar de ser tant beligerant envers Catalunya i els catalans. Li ho agrairem a la Mare de Déu de Montserrat. Bona nit, Àngel.