Fa anys que es veia venir que les decisions preses en la transició (…) desembocarien en alguna cosa així (el procés independentista). Aquí hi ha moltes crisis: econòmica, moral, territorial, d’identitat. Es parla de Catalunya però no dels milions d’espanyols que no senten identificació possible amb la seva nació tot i que no en tenen cap altra, que no es reconeixen en la seva bandera, ni en el seu himne, ni en la seva Constitució, ni en la seva forma d’Estat». La resposta la dóna l’escriptora Almudena Grandes (Madrid, 1960) a El Periódico (6/11/2015) i té més raó que una santa: Espanya és un miratge.
Ens ha tocat viure i conviure en una entelèquia, en un tros de terra on fa sol, hi ha platges fantàstiques, s’hi menja de nassos i s’hi viatja en AVE com a enlloc; però que no té gaire res més. Espanya no té ànima: té monuments i carrers dedicats a dictadors; tribunals constitucionals; una selecció de futbol que juga o jugava prou bé; en Goya i en Velázquez; processons de Setmana Santa; toros d’Osborne i l’Alaska i en Mario, que surten a l’MTV. Espanya és un tòpic: una flamenca; un barret de mexicà d’una botiga de pakistanesos de les Rambles de Barcelona; unes castanyoles; una tapa de bar; el La la la de la Massiel i en Serrat; en Naranjito; l’Un, dos, tres.
Espanya és diferent. No som França, ni Alemanya, ni, per descomptat, Suècia ni Finlàndia. Som espanyols perquè ens ha tocat. No tenim himne sinó una marxa militar i, amb prou feines, bandera. Som una pàtria d’apàtrides que passa dies i anys empeny, una democràcia adolescent que encara no ha decidit què vol ser de gran. I potser ja toca, perquè viure en aquesta provisionalitat nacional, en aquest dubte identitari permanent no resulta saludable. Desperta, Espanya i creix d’una vegada. Renta’t la cara, que la tens molt bruta, i treu-te les lleganyes dels ulls. Reacciona abans no sigui mas?sa tard i perdis l’autobús.
PD: Crec que ja l’ha perdut (l’autobús) (afig jo)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!