Els Papers de Santa Maria de Nassiu

És dia de festa en aquesta ciutat dormitori de 28.500 habitants, a uns cinquanta quilòmetres al nord-oest de Barcelona. El Correllengua, literalment “la llengua curta”, és una iniciativa anual de la ciutadana col · lectiva CAL, que vaga de poble en poble aquesta flama, un símbol de la “resistència cultural” català. Prop de 11 hores, sota un sol suau tardor, es va formar un cor al front de la flama a cantar Els Segadors vigorosament (“Reapers”), l’himne nacional català inspirat en una vella cançó popular referint impostos injustos impostos per Madrid al segle XVII.

L’himne es fa la sacada inicial una sèrie de celebracions que durarà fins a la nit: ballar la sardana, la producció local es menja, es construeix la famosa castelers aquestes torres humanes que contribueixen més petits i, d’acord amb la tradició dels àngels i dimonis diabòlics opera una llana tapa abatible on l’explosió de petards i en virtut del qual el més jove donar cor a l’alegria i agitar cridant mamut. En un ambient rural a Jacques Tati, es descobreix una cultura popular condensada de Catalunya. Però tot i els tocs justos, les activitats es viuen amb intensitat i disciplina.

“Espanya, la resta d’Espanya, sembla estar molt lluny, oi?” Observacions Imma Prats, elegit per a la Cultura. Allà, en la veu d’aquesta jove dona morena la satisfacció d’haver aconseguit el repte de “catalaniser” la ciutat. Res a veure amb les províncies de Lleida i Girona, on aquesta antiga cultura està profundament arrelada: amb els seus lletges i en mal estat els edificis 60s sense patrimoni històric poc o atrapats en una autopista, un nacional i una via fèrria ferro, Sant Vicenç dels Horts cinturó és característic d’aquesta gran àrea metropolitana de Barcelona poblada majoritàriament per persones que van emigrar hi ha tres o quatre dècades al sud d’Espanya. Així que el 70% dels Vicentinos parlen castellà i, com a molt, mumble català.

“A l’ajuntament, que ofereix cursos d’idiomes, continuant Imma Prats. Aquest bany de cultura porta temps, molt de temps s’ha remat, però val la pena.” Proof, després de trenta anys de govern socialista (espagnoliste partit), el municipi el 2011 va caure a la falda d’Esquerra Republicana (ERC Esquerra Republicana), que advoca per la independència i la formació, en coalició amb els democratacristians de CiU, el Govern regional ha anunciat un referèndum sobre la lliure determinació 2014, tot i els crits d’indignació a Madrid.
“El domini del seu destí”

Aquesta perspectiva s’inflama Montse Siñol i Ivan Barquero. Inicialment, tenen poc en comú. Ella, de 54 anys, format a l’administració, el català-família, un pare que va passar durant la guerra pel camp de concentració d’Argelers. Ell, de 36 anys, tècnic de Cànon, castellà d’origen andalús, mare ultra-espagnoliste. Montse i Iván comparteixen un somni de la independència. Tots dos viuen “en català” ràdio (RAC-1 o Ràdio Cat), televisió (TV3), lectures, activitats culturals … Tots dos s’alegren que àmbits municipals ja no s’utilitzen des de la prohibició toreig símbol “- Espanya rància”, diuen – decretada pel Parlament català el 2010. Però això no els satisfà, volen emancipar totalment de la resta del país “, viu en una Catalunya sobirana” (Ivan), “en un país que controla el seu destí” (Montse). Recentment aturats, llavors ells pensen que la seva situació millorarà “. A Catalunya, les coses són millors, més seriosament, insisteix Iván. Vaig descobrir això a l’escola. I la nostra cultura és diferent, més flexible, menys limitat, menys agressiu. De debò, el millor és amb el divorci i arribar a ser bons veïns “.

Són ells els que, a Sant Vicenç dels Horts animar la branca local de l’Assemblea Nacional de Catalunya, l’escapada ANC amb 40.200 afiliats i simpatitzants. Això no és dolent per a una organització nascuda al març de 2012. Una àmplia Catalunya és ja un grup important amb 50.000 socis (membres), inclosos 20 000 votants i 600 assemblees locals – dos terços dels municipis catalans. En l’ANC, cap participant podrà exercir una funció en un partit, i la independència financera – donacions dels membres i merchandising – és total. L’ANC vol ser un moviment ciutadà, transversal (gairebé totes les professions estan representades), sense afiliació política. Una mena d’avantguarda de la lluita per la independència en una societat que sempre s’ha caracteritzat per una militància activa.

En això rau la singularitat del moviment separatista català: a diferència del Quebec o Escòcia (dos models, veure Barcelona), la societat civil pesa més que els líders polítics “Tenim diversos passos per davant d’ells. . Sense nosaltres, ha estat la flama de la independència donaria voltes “, diu Jaume Marfany, que treballa al departament de política lingüística. Aquest és un dels homes forts de l’ANC, que rep a les seves oficines de Barcelona de 2000 m², a prop de la Sagrada Família. “El nostre moviment no té equivalent en altres llocs. En l’àmbit europeu, és, sens dubte, el projecte col · lectiu que planteja el més popular. I en una recessió econòmica “.

En els últims anys, la societat català és molt lluny de Madrid. D’acord amb una recent enquesta realitzada per la Generalitat (executiu autònom), el 54,7% dels 7,5 milions de persones estan a favor de la independència (en contra d’un tercer en 2005) i el 80% va recolzar l’organització de un referèndum. El principal detonant, va ser la gran manifestació de la ira, el juliol de 2010 a Barcelona, després que el Tribunal Constitucional redueix a zero un nou estatut d’autonomia per a Catalunya. Sòl fèrtil, també es va obrir pas entre la crisi econòmica, que ha preparat el naixement de l’ANC.

El 2012, quan la Diada “Dia Nacional” de 11 de setembre, l’ANC va organitzar una gran marxa que requereix que el president regional nacionalista, Artur Mas, amb la promesa d’un referèndum. Rebelote quan diada d’aquest any, amb l’organització de la “Via Catalana”, una impressionant cadena humana d’una punta a l’altra de Catalunya, Pirineus, a Tarragona.

“Durant 300 anys intentem trobar el nostre lloc a Espanya, va dir Jaume Marfany. Provem de tot, tan tolerant i constructiu, però no hi ha manera. Ha arribat el moment de dir “prou”. “Les queixes són principalment de caràcter econòmic. D’acord amb la independència, el sistema de finançament discrimina Catalunya, la regió més dinàmica, proporcionant una quarta part del PIB espanyol i suposa un dèficit de 16 milions d’euros l’any. Madrid va reduir aquesta xifra a la meitat.

El govern central, amb poc que s’inverteix aquí, el malestar està creixent: autopistes de peatge (gratuït a la resta d’Espanya fora del País Basc), una infraestructura deteriorada, aeroport abandonat (el Prat, encara que més ocupat que de Barajas, un de la capital) , corredor mediterrani centralisme subdesenvolupat Madrid … “Tot és qu’aberrations. Exemple: un automòbil produït aquí sovint ha de passar per Castella per ser exportat. Com pot un país que marginar la seva àrea més fort? “Chokes Oriol Junqueras, líder d’Esquerra Republicana ERC i alcalde de Sant Vicenç.
Un “nacionalisme obligatori”

Ricard Rosenfeld, un farmacèutic d’origen germano-hongarès en un gran centre franquista, es va casar amb greuges nacionalistes. Està furiós contra una llei recent destronant català a favor del castellà com a idioma de referència a l’escola “. Aquest és un atac a la nostra llibertat, la nostra cultura”, la seva filla Anna, que no ha perdut un única manifestació de l’ANC d’acord amb ell: “El Madrid ens obliga a justificar el fet que es parla un altre idioma. Alguns fins i tot em pregunta si parlo català al carrer. Però aquesta és la meva llengua, la meva riquesa, que no entenia! “

Certament, a Catalunya no obeeix al fons la independència del full. A més de les dues formacions “Espanya”, el Partit Popular Socialista, l’ascens de Ciutadans (“Ciutadans” 9 Membres del Parlament autònom) mostra que molts mostren el seu rebuig. Igual que el professor de Dret Constitucional Francesc de Contreras, un dels iniciadors de Ciutadans: “Vivim aquí, al regnat d’un tipus de nacionalisme obligatori i la pressió dels mitjans de comunicació que volen fer-nos pensar de la mateixa manera i proclamar Catalunya la condició de víctima ridícul i infundat “.

De tornada a Sant Vicenç dels Horts. En aquest cas, l’augment espectacular del separatisme no és tant una qüestió de llenguatge, ja que gairebé tres quartes parts no parlen català. Això es deu principalment al temor del futur, mentre que la taxa d’atur ha arribat al 23%. Cada vegada més, les persones tenen por de l’estat central, considerada ineficient, i que aposten per una nació català, percep més estreta i eficaç.

Fill d’immigrants andalusos, afable i loquaç, Manolo García, 49, se sent totalment espanyola, que vibra amb el Reial Madrid, que no parla una paraula de català i que hi havia fins ara mai escoltat la independència sirenes . Però el 2011, quan compleixi el seu negoci de fibra òptica de la seva cuti, Fercable, l’amenaça d’ell i altres 95 empleats socials “. Only separatistes han lluitat per salvar-nos i per evitar el trasllat. Va funcionar. Em vaig adonar que la independència era l’única manera de lluitar contra la crisi i la globalització “.

Fotos Pierre Mérimée
François Musseau enviat especial a Sant Vicenç dels Horts i Barcelona

http://www.liberation.fr/monde/2013/12/04/espagne-la-catalogne-prend-le-large_964176