Anava per claretià i, fins i tot, va passar pel seminari de l´orde a Solsona, però la vocació de vida comunitària va dur-lo al monestir abans que al convent, i a Montserrat entre els monestirs. Va ingressar-hi el 1970, va professar el 1975 i al cap de 25 anys va rellevar Sebastià Bardolet en la dignitat abacial.

XAVIER DOMÈNECH / MONTSERRAT 
Fa deu anys va manifestar la voluntat de dur a terme un mandat integrador. Hi ha reeixit?
Crec que en aquest moment hi ha un bon nivell de convivència, que no depèn només de l’abat, sinó també de l’esforç i el treball de tots, cada dia. 

És complex lligar les sensibilitats de diferents generacions?
És una de les dificultats. Tenim monjos des dels vint-i-escaig fins als 93. Un dels signes que pot oferir un monestir és la capacitat de conviure persones que no ens hem triat els uns als altres, col·laborant en un projecte comú, respectant la manera de ser de cadascú i harmonitzant les diferents sensibilitats que donen l’edat, la formació i la procedència.

La seva arribada va coincidir amb les inundacions.
Ho vam aprofitar per decidir si allò malmès s’havia de restaurar tal com era o amb projectes nous, i d’aquí van sortir les botigues actuals i l’espai audiovisual, entre altres. Al cap de deu anys puc dir que el resultat ha estat positiu.

Durant el seu mandat ha arribat el cremallera. Ha complert les expectatives?
Des de la part del monestir, sí, perquè es tractava que arribessin menys cotxes. Els usuaris cada vegada són més, i encara caldria que més gent es convencés dels seus avantatges.

Quines altres fites destacaria, en l’aspecte de les infraestructures i equipaments del santuari?
S’ha acabat l’edifici de l’Escolania, començat per l’abat Bardolet. També l’edifici abat Garriga, destinat a l’acolliment de joves. S’ha dignificat l’entrada al recinte del santuari. Evidentment, la construcció del nou orgue, gestada i realitzada dins aquest abadiat. I el projecte de la remodelació i consolidació de les places, de les quals avui [per ahir] se signa el contracte.

I de portes endins, a l’abadia?
El més important és la fidelitat de cada dia, però podem destacar algunes coses que suposen una projecció del monestir. Com l’assemblea de les religions, prèvia al Parlament de les religions que es va fer al Fòrum 2004 de Barcelona. O, el 2008, el Manifest de Montserrat, un document per la pau elaborat amb líders jueus, musulmans i cristians, que diu que no es pot invocar la religió per justificar la violència o la guerra. També és important el fet que es mantingui el ritme d’ingressos a la comunitat.

Els canvis al museu…
El fet d’instal·lar-lo sota les places ja venia d’abans; de la meva etapa són la nova entrada, el hall, la sala Puig i Cadafalch (on caben 400 persones), el dipòsit i l’espai d’arqueologia bíblica. I per la seva importància cultural, destacaria les dues sales d’exposicions temporals, la Daura i la Pere Pruna.

Montserrat rep 2,5 milions de visitants anuals. Quants són turistes i quants són pelegrins?
El que intentem és que el qui puja com a turista baixi com a pelegrí, en el sentit que l’estada a Montserrat li ofereixi l’ocasió de tenir una experiència espiritual perquè hi trobi un ambient de pau, de pregària, de serenor, de contemplació de la natura o de la bellesa de la música. De fet, més del 90% passen pel cambril de la Mare de Déu.

Creu que a la majoria d’aquests visitants els arriba el missatge cristià montserratí?
No sabria dir-li percentatges, però rebem missatges de gent per a la qual l’experiència ha suposat un moment significatiu.

La vinculació entre Montserrat i Catalunya és innegable. Quin paper ha de tenir avui Montserrat a Catalunya?
La missió fonamental de Montserrat és la de ser una antena de l’evangeli de Jesús, i ha de continuar emetent la seva llum. Però no una llum inconcreta, sinó molt arrelada en la realitat de Catalunya, tant en l’àmbit eclesial com en el social. Per això hi ha un fort compromís amb la cultura i la llengua.

El catalanisme sempre ha mirat a Montserrat, però vostè sempre ha volgut matisar la identificació entre Montserrat i el catalanisme.
Com a comunitat estem molt arrelats a la realitat de Catalunya, l’estimem i defensem la seva identitat i la seva dignitat com a poble. Però si això és clar, també ho és que com a realitat d’Església amb projecció internacional no ens hem de quedar tancats en l’àmbit de Catalunya, sinó que hem d’estar oberts a tothom, pensi el que pensi. Tothom s’hi ha de trobar bé, perquè sant Benet ho prescriu a tots els monestirs benedictins, i perquè som un santuari marià, un lloc d’Església que acull gent amb idees diferents sobre l’organització de la societat. Sense renunciar a res, ens volem oberts a tothom.

I com a comunitat arrelada a Catalunya, com veu el moment de conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol?
Amb preocupació, encara que no amb pessimisme. Hem d’evitar tensar molt la corda i que es potenciïn els posicionaments extrems. Tot el que sigui fer pedagogia de la personalitat de Catalunya, i establir ponts de diàleg, comprensió i col·laboració, em sembla positiu. Independentment de l’evolució que pugui fer el poble català quan pugui decidir sobre el seu futur, amb tots els pobles d’Europa i també amb els d’Espanya hi hem de tenir una relació normal i de col·laboració.

Del Virolai: «dels catalans sempre sereu princesa, dels espa- nyols estel de l’orient». Les veus de Montserrat i de l’Esglesia catalana són escoltades a Espanya?
En general, són escoltades, potser no tant compartides, i certament que notem una diferència de sensibilitats més gran entre les diferents opcions polítiques espanyoles que entre les catalanes, on hi ha una certa tradició de diàleg, cooperació i relació civilitzada.

En el seu moment va tenir dures paraules sobre la línia de la Cope i va fer gestions per canviar-la. Ara que algunes de les veus més significatives ja no són a l’emissora, creu que les coses s’han arreglat?
No vaig ser sol a fer-ho. S’ha arreglat allò que era més constatable: les incomprensions, els atacs, les tergiversacions de la realitat. Cal dir que la Cope està ara en un procés de reestructuració i serà a partir de la temporada que ve quan en coneixerem els nous programes i els seus col·laboradors.

Cope al marge, com són les relacions amb la Conferència Episcopal Espanyola?
En el darrer any i mig ha canviat el to dels seus pronunciaments, i el desig de molta gent, entre la qual m’incloc, és que la veu de l’Església, que és molt plural, no soni amb un to molt impositiu i d’enfrontament, sinó amb un to més dialogant. Noto que en els darrers temps la Conferència Episcopal està evolucionant cap a aquesta actitud.

L’Església catalana està parlant amb una veu prou clara i alta davant la jerarquia episcopal i la nunciatura espanyoles?
Amb una veu alta és constatable que no; clara, diria que sí. I crec que de vegades és més eficaç actuar d’una manera discreta per aconseguir uns fins positius, que no pas cridar molt si així es trenquen ponts. L’Església catalana està defensant Catalunya d’una manera notable, i la darrera reunió de la Tarraconense, a la Seu d’Urgell, que remet al document Arrels Cristianes de Catalunya, va posicionar-se prou clarament en defensa de la identitat de Catalunya.

Se sent còmode amb el rumb que marca actualment el Vaticà?
En els punts que considero més importants, sí. És positiva la proposta de tornar a presentar el que l’Evangeli i Jesús poden aportar a la persona i a la societat, perquè dóna sentit a la vida i llum per construir unes relacions socials millors. És positiva la insistència de Benet XVI en la raonabilitat de la fe cristiana, que permet dialogar amb persones no creients. Em va agradar la seva idea que l’Església ha d’oferir un «pati dels gentils», uns espais on pugui entrar tothom i es pugui dialogar de tot, perquè a Montserrat estem intentant fer això. També és positiva la manera com enfoca la doctrina social de l’Església, tant quan parla de justícia social i del respecte a la vida humana com quan parla dels drets dels pobles i les nacions. En aquests aspectes fonamentals m’hi sento còmode. Altres aspectes més tradicionals, que són fruit d’una mentalitat personal concreta, els considero secundaris i penso que deixen prou llibertat a tothom perquè actuï segons la seva consciència.

Un missioner a Madagascar em deia que allà es viu socialment la religió, i que quan ve aquí de vacances no la veu enlloc. Comparteix la preocupació?
Comparteixo la diagnosi, no només per a Catalunya, sinó per a Europa, sobretot l’occidental, on es dóna aquesta mena de secularisme o laicisme (que no és laïcitat) que vol reduir la fe a l’àmbit privat. Acostumo a dir que les persones no ho estan, de secularitzades, perquè en un moment o altre de la vida tothom es formula les preguntes fonamentals a les quals la religió dóna resposta. La recerca religiosa, l’ànima religiosa, la té tothom. Però a Europa, i a Catalunya encara més, la manca de la presència pública i de la pràctica de la religió són fortes. A Catalunya hi pot pesar una reacció al paper de l’Església en el franquisme. També ha estat dominant, i encara es fa notar, la idea que raó i religió són incompatibles. I potser ha fallat la transmissió de l’experiència religiosa entre generacions —a la família, a la parròquia, a l’escola. De totes maneres, la situació actual és molt millor de la que tenien els cristians entre els segles I i II!

No hi ha cap Dioclecià.
I en aquest sentit es tracta de continuar proposant (no imposant, que potser ha estat un dels errors) el missatge cristià com a donador de sentit i font de pau i de joia. No cal anar a Orient per trobar camins d’espiritualitat —i respecto els qui els troben allà: és millor trobar-los en algun lloc que no trobar-los.

Europa està deixant de ser cristiana? Diuen que les arrels d’Europa són cristianes; a mi em semblen més romanes, però potser és una mica el mateix.
Som fills de Grècia i de Roma pel que fa al pensament i el dret, de l’experiència de la Bíblia d’Israel, i de la tradició cristiana. Els drets humans aprovats per l’ONU tenen una base cristiana. Per tant, les arrels no són únicament cristianes, però també ho són. Per exemple, Europa no seria el que és sense els monestirs benedictins, dels quals la cultura europea és deutora en gran part. Potser avui aquestes arrels han quedat molt difuminades, amb el perill de perdre una dimensió humanista que posa com a centre els drets i les llibertats de l’ésser humà, o de perdre una forma de relacions interpersonals… Si Europa perd aquestes arrels pot deixar de ser el que era, i potser vindran altres amb una altra visió.

La frase «Catalunya serà cristiana o no serà», té encara sentit?
La tenim escrita a la façana del monestir. Avui cal entendre-la no en el sentit que tothom hagi de ser cristià per ser català, sinó en el dels valors humans, de la solidaritat, de l’amor al país, etcètera, aportats per la tradició cristiana. Si Catalunya deixa les seves arrels, entre les quals el cristianisme ha tingut un paper molt important, deixarà de ser Catalunya. 

Quan diu que potser vindran altres amb una altra visió, a què es refereix?
Pensava en la presència nombrosa de l’islam, que té molt clar l’aspecte religiós i que té uns valors en alguns aspectes diferents dels cristians. I no penso en un islam combatiu, ja que molts dels seus líders estan d’acord que la religió no justifica cap guerra, però si nosaltres anem perdent una ànima espiritual i n’hi ha uns altres que en tenen una de pròpia, doncs…

El Papa ve a Barcelona. Què n’espera?
Que encoratgi els qui vivim la fe cristiana a continuar-la vivint; que ajudi a difondre la personalitat de Gaudí no només com a arquitecte, sinó com a creient (la seva concepció de la litúrgia és molt interessant); que sigui una ocasió per reflexionar sobre la família, ja que ve a consagrar el temple de la Sagrada Família, i d’altra banda, que es vegi que Barcelona és a Catalunya i que, per tant, hi hagi una paraula sobre Catalunya. Com a bavarès que és pot comprendre la situació.

L’Església catalana, i Montserrat, ha de dir alguna cosa sobre les eleccions catalanes de la tardor?
L’Església ha d’ajudar a reflexionar en consciència, però no orientar el sentit del vot. 

I ha de convidar a la participació?
En tot cas, ha de convidar a reflexionar si un s’ha d’abstenir, que també és una opció legítima.
Fa pocs dies va professar un nou monjo i aviat ingressarà un nou novici. Noten la manca de vocacions?
Tots els monestirs la noten. En el nostre cas no hi ha manca de candidats, sinó disminució. Hem passat de quatre o cinc entrades per any, a una: vist el que passa en altres llocs, podem estar contents, tot i que aniria millor que fossin més. La comunitat s’està reduint perquè després de la guerra hi va haver molts ingressos, fruit de l’època, i aquests monjos ja són grans i alguns ens han deixat. Però comptant les cases dependents de Montserrat som uns vuitanta, una comunitat nombrosa.

Com veu el futur de la comunitat, l’abadia i el santuari?
El de la comunitat, amb esperança fonamentada, per aquest jovent que porta empenta i la comunica. Pel que fa a l’abadia, entesa com a projecció, veig engrescador el futur de l’Escolania, el de l’activitat cultural, el de les publicacions —amb Serra d’Or al capdavant—, el musical… En tot això veig un futur assegurat. També pel que fa a la reflexió intel·lectual: tenim monjos joves que ja han fet una llicenciatura o un doctorat o ho estan fent. En cultura hem passat d’una a tres jornades universitàries anuals en conveni amb les universitats i amb participació d’alumnes i professors. En acolliment als pelegrins, farem l’hostatgeria nova. Quant al santuari, ens passa el que passa a la majoria dels europeus: que cada vegada hi va més gent, mentre que, en canvi, es redueix l’assistència a les parròquies. Per tant, no hi ha perill que l’hàgim de tancar per manca de feina!

I vostè, té corda per estona?
Si ho mirem per normativa, el límit són els 75 anys, i si ho mirem per projectes, en tenim molts. Però sóc conscient que he d’estar molt atent per veure fins quan puc ser encara útil en aquesta feina, i en quin moment és millor deixar pas a una persona nova. Això s’ha de fer escoltant molt la comunitat i aprofitant les visites canòniques.