Els Papers de Santa Maria de Nassiu

No és una idea improvisada. L’antic seminari el tenim utilitzat en un 60% per l’Institut Diocesà de Ciències Religioses, però la resta, un 40% de l’edifici, està tancat. Teníem previst destinar-lo a un projecte d’acolliment de persones sense llar, en un projecte conjunt amb Arrels, Càritas, la Paeria i el Bisbat, que hi aportava l’edifici. Feia dos anys que hi treballàvem, però al novembre la Paeria va anunciar que no podia posar-hi els diners. Havien aprovat destinar-hi 600.000 euros, però la seva situació és complicada i ara no poden fer-ho; han trobat una altra solució: en lloc de diners, aportaran un edifici que tenen en desús. Al novembre, doncs, jo em trobo de nou amb l’antic seminari, buit, sense cap ús previst.

Sí. Va coincidir que al desembre hi havia una reunió de la plataforma dels desnonats de Lleida [Plataforma dels Afectats de la Hipoteca, PAH] en un local que els havíem cedit a la parròquia de la Magdalena. Jo feia un temps que tenia previst presentar-me allà per conèixer-los i escoltar de primera mà els seus problemes. Hi vaig anar, hi havia alguns periodistes, em van preguntar què hi podia fer, el Bisbat, i jo vaig dir que teníem aquest edifici i que el volia posar a disposició dels afectats, que les famílies tinguin un lloc on viure.

Alguna cosa hauran de pagar, però del tot assequible. La filosofia és que trobin una llar mentre tinguin aquesta situació. Tinc clar que això és un problema molt gros que el Bisbat no pot arreglar, però sí que puc intentar generar un onada d’interès i sensibilització.

Vaig fer una demanda espontània i l’endemà ja van començar a venir les ofertes, algunes de públiques i d’altres de privades: arquitectes, constructors, empreses de pintura… tots volien col·laborar-hi de franc. El col·legi episcopal fa cicles formatius, i professors i alumnes van dir que podien fer la instal·lació elèctrica i altres feines que a més els servirien de pràctiques formatives. Vam convocar una reunió i van venir més de vint persones disposada a ajudar. Ara n’hi ha una trentena. També hem tingut donatius econòmics, des de persones que hi posen 20 euros fins a la Diputació de Lleida, que ens ha ofert 150.000 euros. Hem obert un compte de banca ètica. Si algú hi vol contribuir, tenim un compte per fer-ho.

N’estic content. Però també sabem que nosaltres no solucionarem res. Com a molt, a l’edifici hi caben uns vint habitatges. I, de famílies desnonades, a Lleida n’hi ha 1.900. La cessió de l’immoble és anecdòtica. Importa més la sensibilització. Hem de ser Església samaritana, no podem passar de llarg davant de determinades situacions. Si pots fer alguna cosa, fes-la. Encara que sigui poc. I ho fem sense demanar el carnet d’Església: tothom pot venir a col·laborar, vingui d’on vingui.

Els bancs actuen segons els seus interessos i normatives. Però això haurà de canviar. És necessari. Com s’ha de canviar, no ho sé, però és evident que les coses s’han fet molt malament. Ja se sap que els bancs no tenen sentiments, han nascut per guanyar diners. Però hi ha un nivell de deshumanització que no podem mantenir. Cal injectar humanitat, també a la banca.

Existeix la banca ètica. Són institucions sense ànima de lucre, poc propenses a invertir en armament i altres coses contràries a la dignitat humana. Donen poc interès però ofereixen coses més importants.

I, si m’ho pregunten, no passa res, perquè no responc. Vaig decidir que d’aquest tema no en penso parlar. Ja hi ha d’altres persones, que en parlen. Jo, no.