Els Papers de Santa Maria de Nassiu

És cert que existeix un laïcisme ranci -potser sols en el nostre país- que, amb el pretext dels abusos i privilegis de l’Església, clama no sols per la seua total separació de l’estat, sinó per reduir la fe a l’àmbit privat, tancant-la com a molt en el nucli familiar o en les sacristies, Per això, li irriten i prenen a burla i menyspreu els actes religios, quan ocupen places i vies públiques.

Però no és menys cert que eixisteix un cert antilaïcisme, igualment ranci, en cert sector eclesiàstic que ha convertit l’atac monotema contra aquell laïcisme desnortat en l’eix del seu discurs. Alguns exaltats arriben a dir que el catolicisme, no pot oblidar els temps en què la jerarquia adoctrinava el poder polític. (Ignora o pretén ignorar el preu espiritual que l’estat imposava a l’Església, exigint la seua legitimació, amb el que açò suposava per a l’Església, en minva de la seua missió evangelitzadora).

Aquestes dues ràncies postures es retroalimenten recíprocament. Juguen a un frontisme continu que ens fa recordar aquells versos d’Antonio Machado “Españolito que vienes al mundo/ te guarde Dios/ que una de las dos Españas/ha de helarte el corazón”.

Però hui la societat  és tremendament plural. Ho veiem en les festes de Setmana Santa. Hi ha moltes persobnes que aprofiten aqueixos dies per al seu oci, per a gaudir del sol i la platges, o per a viatjar a l’estranger. Altres prefereixen anar al poble de la seua infantesa o dels seus majors. Allí poden trobar-se amb les tradicionals processons i incorporar-s’hi, potser com a mitjà d’identificació amb les seues arrels, o es limiten a vore-les passar.