Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

3 d'abril de 2009
0 comentaris

Ens diuen que exagerem, que sols volem desastres per al nostre País Valencia,

que som els del NO, que així no anirem enlloc… però no sabeu com m’agradaria equivocar-me. Però no… l’atur segueix augmentant, el deute va a més, i ja no sé què més ha de passar per tal que obrim els ulls… i d’una vegada els donem el passaport al PP i al PSOE. Avui a Euskadi s’ha comés un altre greuge: el parlament serà presidit per una persona que no sap la llengua del poble -encara sort que ha estat capaç de dir que respectarà els que facen ús de l’euskera-, membre d’un partit que… (afegiu el que sabeu), al cap de poquets dies serà investit lehendakari un senyor, membre de l’altre partit, que no sap tampoc la llengua del poble -en aquest cas poques lliçons podem donar-los perquè això mateix ja passà al PV-, i tots dos partits, amb la Llei de Partits, han aconseguit un resultat que no correspon a la realitat social d’Euskal Herria. I això li diuen democràcia. Fan com els xiquets que, quan perden, canvien les regles del joc.

I tot açò venia perquè avui he llegit un article de Rafa Xambó que cal llegir i desar a la biblioteca dels articles de trellat i que, malauradament, seguiran vigent durant molt de temps.

Disneylàndia o País Valencià?

Rafa Xambó (LEVANTE-EMV)


Quan vàrem fer la pel·lícula Ja en tenim prou, alguna gent, potser
massa gent, afectada per la manipulació informativa, l´engany de RTVV i
la coral de mitjans afectes, alguna gent, dic, va pensar que
exageràvem. No els semblava que hi haguera tanta destrucció
mediambiental, tant de desgavell urbanístic, tanta especulació del sòl,
tants intercanvis foscos de feixos de bitllets, tant de barracot a les
escoles, tant de malalt desatès, tanta producció cultural
menyspreada… Alguns optimistes perquè sí, fins i tot progressistes,
amb aquell posat profund que adopten els crítics dels crítics,
insistien que no vèiem els factors positius de la visita del Papa, de
l´America´s Cup, del circuit de F1, de l´esforç inversor i promocional
que estava fent el PP. Ja sabeu, aquell crit de fum de l´alcaldessa
dient «Viva Valencia»; de Camps, el president, anunciant que «la
Comunidad es el motor de España y un ejemplo para Europa»; de
l´inefable González Pons dient que «lo que pretende Catalunya es lo
mismo que hizo Hitler con los Sudetes».

Ara
que s´ha anunciat la recessió econòmica, que s´ha enfonsat la febre
constructora, que comencem a veure la punteta de l´iceberg corrupte,
aquella pel·lícula que férem podria semblar més de Disney que de
Michael Moore. Els crítics dels crítics ara diran que no havien dit
exactament allò i es quedaran tan amples. La seua critica nomes
compleix funcions diletants o serveix interessos inconfessables.
Tanmateix, al País Valencià, l´any 2005 el 20% de la població es
trobava sota el llindar de la pobresa, les dificultats per a arribar a
fi de mes superaven en 6 punts la mitjana espanyola i la despesa en I+D
(2004) es trobava 17 centèsimes per davall. El nombre d´analfabets o
sense estudis superava en 2 punts la mitjana espanyola, mentre que se
situava 6,5 punts per davall quant als titulats superiors entre la
població de 25 i 34 anys. I mentrestant, Font de Mora inventava el
trilingüisme, perseguia els ensenyants, insultava la intel·ligència,
amenaçava l´AVL, no complia els pressupostos pactats amb les
universitats publiques i Camps estrenava una de James Bond al Palau de
les Arts com a gran inversió per a la industria cultural.

Ara sabem
que el País Valencià és la comunitat autònoma amb un creixement menor,
a la cua d´Espanya, i que haurem de pagar el deute relatiu mes alt de
totes les CC AA. Xe, no érem el motor? No deia l´alcaldessa que havien
«puesto Valencia en el mundo»? On són els beneficis dels gran
esdeveniments que prometien El Dorado? De ben segur, alguns han fet el
negoci de la seua vida, i la resta a pagar.

El País Valencià ha
patit l´agressió mes intensa i profunda dels temps moderns des de la
rebel·lió feixista del 36 i la brutal repressió de la postguerra. La
diferència, entre moltes, ha estat ara que l´operació s´ha fet amb un
somriure i amb cosmètica publicística i televisiva, amb manipulació
ideològica i vanes promeses.

Si quatre radicals catalanistes -més
fum- poguérem preveure el desastre que s´estava produint i el que se´ns
venia al damunt, és evident que ells també. Sabien que no anava a durar
i es blindaren contra la crisi, contra el seu propi fracàs, contra les
mentides que propagaven i ells no creien. Els va millor si l´educació
pública va mal, si la informació manipula i oculta, si baixen els
índexs de lectura, si hi ha pocs llibres a les biblioteques, si el
valencià retrocedeix a les gran àrees urbanes. Menys identitat, menys
vincle social, menys solidaritat intergeneracional, menys critica, més
mitjans afectes, més periodistes venuts; és l´antiquíssima fórmula de
la dreta que ens han volgut fer passar com l´última moda.

Repensar
aquest país nostre és urgent. Ja hem vist com ens l´han deixat. Hi ha
una part fonamental que té a veure amb la nostra condició de
valencians, amb la nostra identitat. Tot i que no és tan simple,
l´operació de demolició del terme País Valencià, ha sigut l´estendard
en l´àmbit simbòlic de la devastació del territori i la posta al dia de
la vella ideologia joc floralesca i castellanista de la burgesia
valenciana.

Cada vegada que una colleta de valencianistes promouen
l´enèsima revisió de Joan Fuster, fan quatre debats, dues notes de
premsa, i alguns troben feina o prebendes amb el PP, mentre la resta fa
el mico. Alguns herois, com que sembla que el PP no persegueix prou, no
exclou suficient, no té massa llistes negres, frueixen amb l´esport de
ser els més aguts crítics dels crítics.
Per això, una bona manera de
començar a pensar i buscar remei als nostres mals, si és que en tenim,
fóra llegir l´excel·lent i heterodoxa proposta reflexiva que acaba de
publicar la Universitat de Valencia. Vint-i-un autors -universitaris,
escriptors, periodistes- fan una ullada al País Valencià del segle XXI.
Els editors Antoni Furió, Gustau Muñoz i Pau Viciano n´han fet un bon
treball i també hi escriuen. L´epíleg és de Joan Francesc Mira. Entre
altres coses, afirma: «Un país sense política pròpia, no és un país
propi. És un tros del país dels altres». Això és el que vol el PP i,
potser, també el PSOE.

*Professor de Sociologia. Universitat de València. Membre de Valencians pel Canvi


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.