Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Municipi situat al sector oest de la Canal de Navarrés, entre el massís del Caroig i la vall de Montesa. La superfície és molt accidentada, i està ocupada quasi totalment per la serra d’Énguera. Pel sud s’estén la serra de la Plana. Les principals altituds són: Arenals, amb 1.019 metres; Matamoros, amb 838; Albarra, amb 826; Palmera, amb 877; i Arenes amb 819. Les aigües del terme les recullen tres llits principals: al nord, el riu Gran, que aflueix a l’Escalona; al centre està el riu Mínguez, que va al riu Sellent i en el sector sud el barranc de la Boquilla, que desemboca en el riu Canyoles. Abunda la caça menor: raboses, llebres, perdius, etc. La principal dedicació és la industrial textil, que és tradicional, ja en el segle XVII es regia per mitjà d’unes ordenances. La vila es troba en terreny lleugerament ondulat, entre el barranc de la Mota i la muntanya del Piquet. Actualment té 5.500 habitants. La parròquia té per titular l’Arcàngel Sant Miquel i pertany a l’Arxiprestat d’Enguera-La Canal de Navarrés. 

El terme d’Enguera estigué habitat des de temps molt antics. S’hi han trobat ossos humans i objectes en les coves de la Carrasquilla, i de les Calaveres que daten de l’edat de Bronze. De la mateixa època són els aixovars trobats en la coveta Simó. De l’edat de Ferro, representada per la cultura ibèrica, s’hi han trobat un interessant poblat en el turó de Lucena. Del segle IV al I aC s’hi han trobat nombroses restes de les vil.les rústiques disseminades per tot el terme. El terme conserva abundant topinímia musulmana. Conquerida per Pere Nunyes de Gusman per a l’infant Alfons de Castella, pel tractat d’Almizra en 1244, s’incorporà al regne de València definitivament. El rei Jaume I l’any 1244 la va donar a Pelai Peres Correa, mestre de l’orde de Santiago d’Uclés. Els musulmans foren expulsats en 1248, i vingueren a habitar-lo diverses famílies de Castella, per la qual cosa en aquesta vila es parla castellà des de la fundació del Regne de València. El seu senyoriu per decisió reial l’ostentaren diverses  famílies.

El primitiu temple que tingué la vila fou destruït per un incendi en 1448. Per manament de l’Arquebisbe Sant Joan de Ribera del 31 de gener de 1538 es començà a edificar una nova església que es va concloure en 1647. Poc després s’inicià la construcció de la torre, amb 50 metres d’alcària, que es va acabar en 1716. Un terratrèmol el 23 de març de 1748 danyà considerablement el temple, que començava de seguida la reparació, quedaren acabades les obres el 1750. El temple és d’ordre compost i conté obres i imatges de gran valor artístic. Dins de la demarcació municipal es troben els caserius de Benali i Navalón. El primer constituït en parròquia el 15 de juny de 1972, i el segon el 29 de desembre de 1953.