Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Aquella vesprada però, vaig complir amb el deure d’amic. Com s’acompleix amb aquesta mena de deures, sense compliments, sense excuses. Al davant hi havia gent, estudiants, com jo, iguals. Lectors, com jo, i escriptors, com jo, que parlen i escriuen del que han llegit. Iguals. I vaig mirar d’expressar-los gratitud parlant del meu llibre com si fos el llibre d’un altre, vaig mirar de suggerir-los idees de com es pot llegir, que és una mica la que vull que siga la meua faena algun dia, la raó per la qual en vacances no vaig a veure la meua mare i em passe hores i hores a la biblioteca de la universitat. Com altres ho fan igual que jo amb les mares lluny, també lluny. Sense grandiloqüència, mirant que el temps invertit i negat a una mare com a mínim serve una mica de dignitat.
D’aquella vesprada de parlar en públic, amb eixa alegria de celebració de la lectura, de riure’s una mica d’un mateix, de compartir almenys això amb aquella gent que no conec ni coneixeré mai, recorde una mirada. Ella seia al mig d’aquella classe d’universitat. Recorde, no he pogut oblidar, l’ardor en aquella manera de mirar. El que els seus ulls deien o no, és cosa que em quedaré per a mi. Fou un regal, i els regals no es comparteixen. En acabar aquella conferència no es va quedar. Ni signar el llibre, ni un cafè. La realitat desmesurada de sense ser destí inscriure’s com si fos destí. Quan em mirava em vaig sentir d’una certa manera, després, com quasi sempre que hom fa aquestes coses, em vaig sentir ridícul. Ara sent una certa nostàlgia d’aquells ulls, em vaig quedar sense poder dir-li la paraula que més sentit hagués tingut. Em vaig quedar sense haver-li pogut dir “gràcies”.

     PD: La fotografia està agafada d’un altre bloc.