Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

1 d'octubre de 2011
1 comentari

En la mort de Salvador Iborra

     No el coneixia de res, tenia, sense saber-ho, un amic comú, i assassinat en les circumstàncies que m’han explicat encara és més dolorós. Company, Salvador, amic de mots i lluita, allà on sigues tinc cura d’aquesta terra que tanta gent necessita com tu. I ara us deixe uns mots del Salvador, extrets d’un apunt del bloc que duia:

 “No sé perquè em ve això al cap, ara. Fa un cert temps, dos anys o així, que me n’adone la quantitat d’estupideses que he dit quan m’ha tocat parlar en públic. Parle d’actes cerimonials, o millor dit cerimonialitzats, formalitzats, en què l’escriptor parla al públic com si pel fet de ser-ho posseís un discurs que fos rellevant. No, el que l’escriptor volia dir ja ho ha fet al llibre, generalment no li cal més, quan el que li demanen és que parle del que ja ha escrit. De què es tracta, de repetir un discurs, de substituir-lo, d’explicar-lo? No hi ha molt a explicar en qualsevol cas. Tan atractiu com descriure un treball d’oficina o estudiar per un examen. Igual d’interessant o profund, però la tradició ho demana, el costum. “Que parle, que parle!!” I sense tindre res a dir llavors diu, i sense dir res, li sembla que malgrat tot ja ha dit massa. Però si t’ho demana un amic, doncs t’empasses la saliva, els sentiments i les idees, i vas. Intentes però preparar un discurs, compartir alguna cosa de valor, alguna pensament que no has desenvolupat com toca, alguna intuïció i intentes escoltar, escoltar a les persones que han vingut a escoltar-te però, com també és habitual, ells no tenen res a dir-te, no havien vingut per dir res, i tota comunicació queda reduïda a cerimònia excepte la gratitud expressada per l’escriptor, que és quan tothom pensa que menteix, que és justament quan és més sincer i es torna més humil.

Aquella vesprada però, vaig complir amb el deure d’amic. Com s’acompleix amb aquesta mena de deures, sense compliments, sense excuses. Al davant hi havia gent, estudiants, com jo, iguals. Lectors, com jo, i escriptors, com jo, que parlen i escriuen del que han llegit. Iguals. I vaig mirar d’expressar-los gratitud parlant del meu llibre com si fos el llibre d’un altre, vaig mirar de suggerir-los idees de com es pot llegir, que és una mica la que vull que siga la meua faena algun dia, la raó per la qual en vacances no vaig a veure la meua mare i em passe hores i hores a la biblioteca de la universitat. Com altres ho fan igual que jo amb les mares lluny, també lluny. Sense grandiloqüència, mirant que el temps invertit i negat a una mare com a mínim serve una mica de dignitat.
D’aquella vesprada de parlar en públic, amb eixa alegria de celebració de la lectura, de riure’s una mica d’un mateix, de compartir almenys això amb aquella gent que no conec ni coneixeré mai, recorde una mirada. Ella seia al mig d’aquella classe d’universitat. Recorde, no he pogut oblidar, l’ardor en aquella manera de mirar. El que els seus ulls deien o no, és cosa que em quedaré per a mi. Fou un regal, i els regals no es comparteixen. En acabar aquella conferència no es va quedar. Ni signar el llibre, ni un cafè. La realitat desmesurada de sense ser destí inscriure’s com si fos destí. Quan em mirava em vaig sentir d’una certa manera, després, com quasi sempre que hom fa aquestes coses, em vaig sentir ridícul. Ara sent una certa nostàlgia d’aquells ulls, em vaig quedar sense poder dir-li la paraula que més sentit hagués tingut. Em vaig quedar sense haver-li pogut dir “gràcies”.

     PD: La fotografia està agafada d’un altre bloc. 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.