Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Municipi situat entre les serres del Caroig, Énguera, Migron i Muela de Bicorp, en el límit de la província d’Albacete. És un dels termes més extens de la província de València. Ocupa la vall del seu mateix nom que, envoltat per les esmentades serres, és de superficie molt accidentada, drenat per gran nombre de rius, rambles i barrancs, amb un sector menys ondulat està el pla de l’antiga llacuna de sant Benet. La seua xarxa fluvial és molt extensa, té com eix principal el riu Aiora, al qual flueixen nombrosos barrancs i rambles. La vila està situada al peu d’un turó, sobre el qual encara es conserven les runes d’un castell. Actualment té uns 5.500 habitants. La seua parròquia té com a titular l’Assumpció de la Mare de Déu i pertany a l’arxiprestat de la Vall d’Aiora.

Als monts que separen la província de València de la d’Albacete, hi ha diversos abrics rocosos amb pintures rupestres, que pertanyen a l’art llevantí.  Del Paleolític queden vestigis al paratge anomenat “Hunde” i de l’època romana són les restes d’una necròpolis a les Cases de Madrona i les restes d’una possible vila rústica al camp de Sant Benet.

Aiora va pertànyer a Castella. En 1281 el rei Alfons X el Savi la va cedir al rei Pere el Gran, i s’incorpora definitivament al Regne de  València el segle XIV, quan es rectificaren les fronteres del regne de València amb Castella. Després de passar la seua propietat a diverses famílies, en 1491 l’adquirí el marqués de Zenete, Rodrigo de Mendoza i Viver. En 1608, amb el decret d’expulsió, els moriscos de la vall d’Aiora, es feren forts la Muela de Bicorp, i foren vençuts per les tropes reials; amb la qual cosa la vall d’Aiora quedà despoblada. En 1707 la intervenció d’Aiora en la batalla d’Almansa fou decisiva per a la victòria de Felipe V.

La parròquia d’Aiora des de 1266 pertanyé a la diòcesi de Cartagena, en crear-se en 1564 la d’Oriola, passà a dependre d’aquest bisbat. En 1954 va ser incorporada a l’arxiodiòcesi de València. L’actual església parroquial, d’amples proporcions, s’acabà de construir en 1628, és d’estil renaixentista: posseeix moltes obres d’art, entre aquestes unes taules de Yánez de la Almendina. Existeixen les ermites de Santa Llúcia, Sant Àngel, Sant Josep, Sant Antoni Abat, Santa Bàrbera, Santa Anna, Verge del Rosari i diversos oratoris públics. L’Arxiu parroquial és notable pels seus documents i llibres dels segles XVI, XVII i XVIII.