Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Cada vegada que jo m’enclaustre en el meu egoisme, falte al respecte degut, em tanque en la indiferència davant el dolor alié, em deixe dur per la ira, m’estic deixant dur per la tendència diabòlica que hi ha dins de mi, encara que no arribe a aqueixos crímens que ens atabalen i horroritzen.

Però en la vida de tot ésser humà està també la part angelical, la que ens duu a ser generosos, a preocupar-nos per la restra, a tenir cura dels desvalguts, a sacrificar els nostres xicotets interessos per tal d’ajudar la resta. No ens sorprén que en la vida de grans criminals aparesquen, sovint, mostres del seu amor per la família, d’afecte amb els seus amics, o de solitud per algun animalet? Clar que és fàcil atendre els nostres,, però som capaços de fer-ho amb els estranys o… amb els nostres enemics? Hi hagué fa segles a Palestina, un Mestre, Jesús de Natzaret, que va predicar l’amor a tots, inclús als enemics. El va predicar i el va viure. Acabà assassinat a la Creu. I als que es diuen , als que ens diem, seguidors seus, se’ns ha de distingir per això. Ho practiquem?