Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Cada any, el 2 de novembre l’Església recorda en la pregària tots els fidels difunts, als quals Déu acull en el seu amor infinit, posant-los “un vestit victòria i un mantell de felicitat” (Is 61:10) 
Va ser a finals del segle X, quan el monjo Sant Odiló, abat benedictí del monestir de Cluny, a la regió de la Borgonya, va manar que el 2 de novembre, tots els monestirs de l’Orde recordaren aquells hòmens i dones que ja havien deixat aquest món. 
La mort és una realitat que ens supera, ja que ens pren aquella persona amb la qual havíem conviscut i a la qual estimàvem. La mort ens sembla la derrota i el trencament d’aquells lligams que ens unien als nostres éssers estimats. I per això no volem pensar en la mort. És millor oblidar-la, no parlar-ne! Continuar vivint com si fórem eterns. Fins i tot, molt sovint, amaguem la mort! I és que la mort ens parla de la fragilitat de la naturalesa humana. Ens creiem supermans, però la mort ens posa al nostre lloc. Siga quina siga la nostra ideologia, la nostra fe o la nostra postura davant la vida, tots ens hem d’enfrontar a un final inevitable. Molt sovint, la por davant la mort (per un accident, una guerra, l’edat, la malaltia) ens paralitza. 
Amb tot, des de la fe, sabem que la mort no té l’última paraula, ja que amb Jesús, creiem que l’amor és més fort que la mort i que per tant, la bondat de Déu no deixa caure en el buit i en el no-res, aquells que han deixat aquest món. En Jesús de Natzaret, mort i ressuscitat, veiem el triomf de la vida sobre la mort. De la seua i de la de tots els qui han mort! Perquè Déu, el nostre Déu només vol per a nosaltres la vida. I la vida per sempre. Perquè Déu no és Déu de morts, sinó de vius!!
La mort (el trànsit d’aquesta vida a l’altra) és sempre una Pasqua! I així ho hauríem de viure! És la Pasqua d’aquell que fa el “pas” d’aquest món a la vida per sempre! Per això, els creients, davant la mort (i això no és fàcil!) hem de reemplaçar la tristesa de la pèrdua de la persona estimada, per la confiança i la certesa de la seua resurrecció! 
Si Jesús ha mort i ha ressuscitat, podem viure la mort d’un ésser estimat amb confiança. Amb fe! Si Crist ha ressuscitat, la mort no podrà mai tindre l’última paraula! I així podrem viure amb confiança. Podrem esperar més enllà de la mort! I podrem afirmar que la mort, no és mai el final d’un camí! Malgrat la nostra fragilitat, podrem tindre la confiança de la victòria final de la vida, per damunt de la mort! 
Per això, els Pares de l’Església, com Sant Ambròs, han destacat el moment del pas d’aquesta vida a l’altra, des de la confiança en Deu: “La mort de Crist és com la transformació de l’univers. Cal, per tant, que també tu et vages transformant: has de passar de la corrupció a la incorrupció; de la mort a la vida; de la mortalitat a la immortalitat; de la torbació a la pau”. 
Enguany, en menys de tres mesos, se n’han anat al cel, primer ma mare i després mon pare. Els dos van viure una vida plena, llarga i fecunda, pels dons que ens van transmetre i per l’ensenyament i els valors que ens han deixat, a les meues germanes i a mi. I també a molta més gent que els ha estimat i que s’han sentit estimats per ells. Dels dos, del pare i de la mare, guardem un record entranyable pel seu exemple de vida i per la seua tenacitat en la lluita per un món més humà i més lliure! I dels dos conservem el seu amor, un amor que no morirà mai. Un amor que no desapareixerà! 
L’exemple de vida dels nostres familiars i amics que ja ens han deixat, ens mou a agrair a Déu el do que han segut per a nosaltres i a encomanar-nos a la seua protecció. 
Com a creient, sé que el pare i la mare han arribat ja a la plenitud de Déu. A la vida sense fi. Per la fe sabem que ells, ja contemplen Déu cara a cara. Aquesta és l’esperança dels deixebles de Jesús. Aquesta és la nostra fe en el Déu que ressuscita els morts!