Els Papers de Santa Maria de Nassiu

La tercera causa, la más dramàtica, és l’hemorràgia exhaustiva, mortal. La majoria dels bolis són hemofílics i tenen la sang blava com els reis. Si treus el cap al fons de qualsevol bolígraf sempre voràs que hi ha unes taques de color tornassolat, com de tinta seca, una goma elàstica que s’ha quedat pegada, un triste clip i una olor… sols comparable al seu sabor. Tots ens hem dut a la boca el bolígraf alguna vegada. Fins el rei emèrit: “Sofia, mira tinc la boca blava. Crec que m’he mossegat la llengua i estic sagnant.”
Dur-se el boli a la boca pot convertir-se en gest rutinari, mecànic. El mal és quan passa en casa aliena: Qui l’haurà xuclat abans, el xiquet, l’avi, el carter? El boli de correus està més mossegat que l’os d’una oliva, té salives de tota la gent del barri i una col.lecció d’ADN d’embús, de totes les gents que passen.
Els fusters i paletes prefereixen dur el boli a l’orella. L’orella és com un clip de carn ideal per a dur el boli. No totes les professions s’adapten a aquest ús: t’imagines el rei al Congrés, un cirurgià al quiròfan, el rector en missa i boli a l’orella?
On estan els llimbs de bolis? En les cases dels iaios, en les sales de bingo de llars dels jubilats ¡i no en pinta cap! Buits de polsador, de gland, secs… i un llapis, que com és l’únic que pinta, és el que fan servir sempre?
Quan som xiquets escrivim amb llapis i en créixer ens regalen el boli. És com un ascens. Però xiquets, prompte els perdem o els desballestem. A l’interval d’aquesta lectura es calcula que s’han venut més de 500 bolis. Quasi res.