Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

13 de juliol de 2015
1 comentari

Els Bancs d’Aliments

Ara les grans empreses donen els seus excedents al Banc d’Aliments amb la qual cosa aconsegueixen:

Que no es produesca una major caiguda de preus a causa que els aliments no entren directament en el mercat.

No tenen costos en la destrucció d’aqueixos excedents.

No tenen costos en la distribució ja que ho fas un exèrcit de voluntaris.

No tenen costos d’emmagatzenatge ja que els Ajuntaments i entitats cedeixen els seus locals per a distribuir-los.

Les donacions de qualsevol tipus, desgraven un 35% en l’Impost de Societats per a les empreses i del 2% per a l’IRPF en persones físiques.

Els Bancs d’Aliments minen encara més les vendes del xicotet comerç als barris amb més misèria.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Amb tot el respecte, i com a voluntari d’una entitat sense ànim de lucre que és receptora d’aliments provinents del “Fondo de ayuda europea para las personas más desfavorecidas (FEAD)”, i que repartim aquests aliments a les persones que venen amb els papers dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona, li vull comentar algunes coses que heu escrit:

    «Ara les grans empreses donen els seus excedents al Banc d’Aliments amb la qual cosa aconsegueixen:
    »Que no es produesca una major caiguda de preus a causa que els aliments no entren directament en el mercat.»
    Res a objectar a la seva apreciació, si no fos que -generalitzant- la mentalitat del productor agrari espanyol és reticent a trobar lligams solidaris per a una millor producció i distribució dels aliments. Per exemple: prefereix tenir “de propietat privada” una costosa maquinària abans que tenir-ne una de manera comunal amb els veïns; també prefereix ser explotat per grans superfícies que no pas constituir una cooperativa. L’entitat de la qual sóc voluntari té la certesa, la voluntat i la filosofia que els queviures que repartim en cap cas poden representar, a les persones a les quals servim, el 100% dels seus aliments. No sé altres entitats, però li puc ben assegurar que els aliments que tenim per repartir a qualsevol unitat familiar no arriba per a cobrir les necessitats nutrients. No som cap supermercat, ni tenim la intenció de ser-ho. O sigui, que els preus de les botigues si són elevats no és degut a que es reparteixin més o menys aliments entre les persones més necessitades.

    «No tenen costos en la destrucció d’aqueixos excedents.»
    Prefereixo que els aliments no es destrueixin. Amb això, sóc partidari d’una legislació semblant a la francesa (la prohibició de destrucció d’aliments per part dels comerços, ja siguin grans o petits; i l’obligació d’entregar aquests aliments a entitats de beneficència o afins. Considero que tirar aliments (encara que sigui a casa) no està bé (de ben petit, em van ensenyar que “tirar aliments és pecat”, i aquest Manament el tinc encara gravat al cor). I també es tindria de legislar amb el mateix esperit pel que fa als llocs de producció i distribució

    «No tenen costos en la distribució ja que ho fa un exèrcit de voluntaris.»
    M’agrada formar part d’aquest “exercit” (és un exercit que dóna esperança, i que té com a armes unes de més poderoses que qualsevol altre exercit). I s’ha de tenir en compte que un cop aquests aliments són “donats” al FEAD, al Banc d’Aliments, a la Creu Roja, a ADRA (Agència Adventista per al Desenvolupament i Recursos Assistencials) o qualsevol altra entitat, els aliments deixen de pertànyer a la “gran empresa”, i passen a formar part dels aliments que es distribuiran a les persones amb més necessitats. Fins i tot, i si els aliments formen part d’un projecte institucional, generalment no són propietat de les entitats, ja que aquestes són mers intermediaris i un mitjà per fer-los arribar a les persones que en tenen necessitat.

    «No tenen costos d’emmagatzenatge ja que els Ajuntaments i entitats cedeixen els seus locals per a distribuir-los.»
    Aquests aliments ja no són de les “grans empreses”. L’entitat que en fa la distribució (ja sigui directament a les persones o a les entitats) cedeix els locals per fer de magatzem i/o local de distribució. Molts d’aquests locals no paguen l’IBI d’acord amb la legalitat vigent. Alguns prefereixen pagar-lo, encara que n’estiguin excents. D’altres, no tenen aquesta excedència.

    «Les donacions de qualsevol tipus, desgraven un 35% en l’Impost de Societats per a les empreses i del 2% per a l’IRPF en persones físiques.»
    Prefereixo que desgravin a les empreses que facin donació/dació (encara que siguin “grans empreses”) a que l’Estat financi segons que. Sense saber economia, em sembla veure un cert privilegi en el tipus de desgravació de les empreses; però això és un aspecte legislatiu, la responsabilitat del qual no recau sobre les empreses. Es tindria de distingir, si més no “internament”, entre dació i donació, com també entre lliberat i voluntari.

    «Els Bancs d’Aliments minen encara més les vendes del xicotet comerç als barris amb més misèria.»
    No estic gens d’acord amb aquesta afirmació. Veig una intencionalitat de culpabilitzar als més necessitats en aliments de les dificultats que poden estar passant els petits comerços. Misèria econòmica potser sí que hi ha als barris amb menys PIB; però la major i pitjor misèria de ben segur que es troba a unes quantes passes d’aquests barris (a no ser que Ajuntaments i Parlaments legislin al bell mig del barris amb menys PIB).
    Potser vaig errat, però aquesta afirmació s’assembla massa a la cantarella que l’anomenat papa Francisco va fer sobre la indignitat d’algunes persones (referint-se als pobres): Tindria de saber aquest senyor que totes les persones, pel sol fet de viure, són dignes. Algunes de les situacions que s’han de viure pot ser sí que poden resultar indignes, però mai les persones. Estaria bé que no poséssim més càrregues i culpabilitzacions sobre els desposseïts, encara que això comporti una possible pèrdua de seguidors “de la [catòlica] causa” per segons qui que vol ser monopoli en l’ajut social, i que alimenta la vergonya entre les persones més necessitades.

    Atentament, i que amb Déu siau.

    “Jehovà, Déu meu,
    he clamat a tu, i m’has donat remei.”
    Salm 30:2

Respon a JRRiudoms Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.