Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Va ser la matinada del 10 de juny del 2000, avui fa 25 anys, quan Montserrat quedà inundat a causa d’una pluja intensa i que mai no havia vist. I és que van caure 170 litres per metre quadrat en poques hores. Concretament, va ser a quarts de tres del matí quan va començar a diluviar torrencialment i a partir de les 6 va ploure amb més intensitat encara, fins que a les vuit del matí acabà la pluja.

El prefecte i el subprefecte de l’Escolania, amb els escolans, que aquells dies dormien a l’edifici del costat de l’hotel Abat Cisneros, de seguida van evacuar els nois (que havien arribat d’un concert), al monestir, evitant una desgràcia, ja que els rocs i la terra entraven amb força per les finestres d’aquell edifici. Amb pijama i mig descalços, els escolans anaren a refugiar-se a la porteria del monestir.

Quan aquell dissabte 10 de juny estàvem acabant la pregària de Matines, sobre ¾ de 7, el P. Josep Mª Cardona, prior del monestir, va venir al cor superior per informar-nos de la situació catastròfica que estava passant. Recordo que pocs minuts abans de les sis del matí, en anar a la pregària, tot i que plovia amb intensitat, no vaig veure res del que, tres quarts d’hora després, veuríem horroritzats: l’escala de marbre del monestir era una cascada, un riu desbocat d’aigua, que baixava des del claustre i fins a la porteria i per l’escala d’entrada al monestir, sortia a les places. El cabal que queia a la cuina (que quedà plena de fang i de rocs) s’anava desbordant cap a l’hostatgeria, el Centre de Coordinació Pastoral i l’oficina de la Fundació Abadia de Montserrat 2025.

El claustre superior (que dona al refetor), encara té avui la marca de quatre o cinc centímetres de la humitat del fang que va quedar dipositat allí, fins que el vam netejar. L’aigua que queia per la muntanya entrà a la cuina i baixà per l’escala fins que sortí a les places. També el Centre de Coordinació Pastoral va quedar inundat i va ser el P. Ignasi que aconseguí obrir les portes perquè l’aigua, arrossegant taules, cadires, ordinadors i documents, sortí a les places.

El torrent que prové de sobre el monestir, el de Sant Salvador, castigà severament l’hotel vell i els que anaven a parar al darrere de la cuina del monestir i a la terrassa del claustre interior, van provocar molts i molts danys.

Els baixos de les cel·les de l’Abat Oliba, de l’Abat Marcet i de Nostra Senyora quedaren molt afectats per l’aiguat. També van sofrir molts danys el primer pis de l’hostatgeria del monestir, el refetor dels hostes, el Centre de Coordinació Pastoral, el taller d’acústica i les botigues i el bar de la plaça on actualment hi ha l’estació superior del cremallera.

Casualment, o providencialment, el dia abans de l’aiguat vaig pujar a la cuina de la infermeria paquets de galetes, caixes de llet, sucre, melmelada, sucs de fruita i altres aliments, per als monjos malalts i ancians que esmorzaven allí. Gràcies a això, els monjos i també els treballadors que acudiren de seguida a Montserrat, van poder fer un mos.

Aquell dissabte vam dinar al complex de la plaça dels Apòstols i allà mateix, enmig d’una emoció i d’una gran tristesa, els escolans, a la una, com sempre, van cantar la Salve i el Virolai a la Mare de Déu.

Els hostes i els qui eren a les cel·les i a l’hotel Abat Cisneros i també els escolans, van ser evacuats en helicòpters dels bombers de la Generalitat i amb l’Aeri, ja que la carretera era tallada per esllavissades que impedien el pas dels cotxes.

Cal dir que els monjos ens vam posar a netejar el que podíem i també els treballadors del santuari que, en conèixer la devastació que havia produït la pluja, vingueren de seguida a donar un cop de mà. També vam tindre l’ajuda dels bombers de la Generalitat i d’altres persones.

Des d’un balcó de la infermeria veiem els cotxes, que aparcats a la plaça al davant de les botigues (totalment destrossades pels rocs i pel fang), com si fossin de paper, eren arrossegats per l’aigua, caient pel torrent de Santa Maria.

Aquell vespre, en la solemnitat ja de la Pentecosta, els monjos, tots sols a la basílica, van celebrar l’eucaristia en un ambient de serenor i de tristesa pel que acabàvem de viure. Gràcies a Déu no hi hagué cap desgràcia personal. Afortunadament, aquella pluja que caigué durant la nit, si ho hagués fet a mig matí, les conseqüències haurien estat desastroses.

L’endemà, el diumenge 11 de juny, després de la pregària del matí, amb el P. Ignasi Fossas (tots dos érem els infermers de la comunitat), vaig acompanyar (ajudats dels infermers Jordi Blancafort i la seva esposa, Judit Gómez), els monjos ancians i malalts a la Cova de Manresa, on vam ser acollits sol·lícitament pel seu superior, el P. Estanislau de Balanzó, on hi vam romandre uns deu dies, fins que vam poder tornar a Montserrat.

Fa 25 anys, a Montserrat, vam viure una gran catàstrofe, ja que l’aigua va arrossegar i destruir tot el que trobava al seu pas.

Haig de constatar que per a escriure aquest article, a part dels meus records personals, he fet servir les dades de la crònica, molt detallada, que per al Butlletí del Santuari va fer el P. Jaume Badia.

Gràcies a Déu, després d’aquell dia tan catastròfic, Montserrat va tornar a renéixer, amb les millores d’infraestructures que avui podem vore.