Cinquanta anys després de la seva obertura, el Concili Vaticà II continua suscitant interès. Més enllà d’una curiositat informativa o històrica, el gran esdeveniment atreu sorprenentment l’atenció de molts dels nostres contemporanis. Hi ha contribuït en gran manera l’afany que Benet XVI mateix posà des dels inicis del seu pontificat a ser, també ell, un papa del Concili.
Efectivament, no l’ha considerat mai un simple esdeveniment passat i, per tant, objecte d’anàlisi únicament per part d’historiadors. Al contrari, com argumentà amb talent de professor en vigílies del primer Nadal després de la seva elecció, el Vaticà II ha de donar sentit també a la vida actual de l’Església.
Això serà possible gràcies al coneixement dels textos conciliars, degudament analitzats i assumits, si són interpretats segons una “hermenèutica de continuïtat en la reforma”. No és cap altre el motiu pel qual ha promulgat un any de la fe que ara s’inicia.
És interessant que, juntament amb ell, grans figures del món catòlic actual coincideixin a considerar que, més enllà de reformes estructurals, la prioritat cal donar-la a superar l’actual crisi de fe generalitzada i sobretot a pal·liar la gran ignorància dels continguts d’aquesta fe.
Sols així es pot comprendre l’èmfasi que posa en el coneixement dels esmentats documents del Concili i del Catecisme de l’Església catòlica que els ha fet digeribles.
Caldrà estar atents a veure com una fe alimentada en la Paraula de Déu i els sagraments i compromesa en obres de solidaritat provinents de la caritat podrà reformar l’Església dels nostres dies, enfrontada tant als reptes de sempre com als nous desafiaments.
Som molts els cristians que esperem que els germans catòlics romans tingueu com a cami a Crist i la Paraula de Jehovà Déu, “nets” de poders i privilegis que són regals enverinats.
Atentament, i que passeu una feliç setmana