Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Fa uns anys, Josep Lluís Bausset, a partir d’un document del Grup de Capellans de Dissabte, quan demanaven -davant les malifetes del toledà Agustín Garcia Casco, amic de Blas Piñar i franquista de tota la vida- un arquebisbe que ‘assumisca la cultura i la llengua pròpies del nostre Poble’, va publicar un article a la revista Barcella dels pobles de la Mariola. Bausset, tan lúcid, als seus noranta tants anys es preguntava: ¿És tan difícil això? Sembla que entre els valencians, sí que ho deu ser, pels resultats que tenim. Recorde que l’any 1965, es va fer una campanya en la qual més de vint mil valencians (Joaquim Maldonado, Raimon, Vicent Ventura, Manuel Broseta, Francesc de Paula Burguera, Enric Valor, Josep Iborra, Lluís Guarner, Maria Beneyto, Miquel Tarradell, Robert Moròder, Joan Reglà, Manuel Sanchis Guarner, l’Ateneu Mercantil de València, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites d’Onda, els Franciscans de Cocentaina, Josep Vicent Mateo, Andreu Alfaro, Matilde Salvador, i jo mateix, entre molts d’altres més) demanàvem, seguint les directrius del Concili Vaticà II, ‘l’ús de la nostra llengua als actes religiosos, a la catequesi, i a la predicació’. I encara estem on estàvem, malgrat la bona voluntat d’un grapat de bons capellans: Antoni Sanchis, Emili Marín, Vicent Cardona, Llorenç Gimeno, Julio Ciges, Josep Maria Ruix, Vicent Micó, Pere Riutort…

Relatava Bausset: “Tinc un amic missioner a Zimbabwe, Alexandre Alapont, que amb tota naturalitat ha estat traduint durant anys i anys, la Bíblia al nàmbia, la llengua d’aquell poble. I pel contrari, els valencians, per a la nostra vergonya, continuem deixant la nostra llengua (¡o ens obliguen a deixar-la!) a la porta de les esglésies. I és que tenim l’arquebisbe en contra. Però també, desgraciadament, la gran part dels capellans valencians. Recorde encara que, cap als anys seixanta, un dia vàrem anar a Xàtiva, amb els sis-cents d’Eliseu Climent, Enric Solà, Joan Fuster i un servidor, per tal de demanar-li a un capellà si podia fer la missa en valencià. ¡No demanàvem la lluna! Quan aquell rector va sentir la nostra proposta, ¡es posà com un bou! Ens va dir que estàvem a Espanya, i que l’idioma oficial d’Espanya era l’espanyol, i que ¡totes les misses es farien sempre en espanyol, i només en espanyol! Es veu que era profeta”.

Com podeu notar, una ironia molt fina, la de Bausset, això de dir que es veu que era profeta, perquè, fins ara, s’ha complit fil per randa… A mi, el succeït que conta Josep Lluís Bausset me’l va contar, l’amic Enric Solà, autor de “Recuperem els Furs“, on també ho conta per escrit. Deia Solà que allà se n’anaren, amb el sis-cents d’Eliseu, Fuster, Climent, Bausset i ell mateix, fou a la sèu de Xàtiva, quan començaren a parlar-li, aquell capellà o abat, semblava una persona agradable, inclús amable i tot, els va somriure al principi, però fou esmentar-li la proposta de fer les misses en valencià i es va posar fet un energumen, es va posar a escridassar-los, a llençar bromera per la boca, com un dimoni, i a fer-los fora de l’església de la sèu de Xàtiva quasi a empentes i puntellons; allà a la façana on l’empresari Molina de Xàtiva va fer les escultures dels papes Borja, Calixte III i Alexandre VIé, evidentment, pagades pels seus treballadors però era ell qui figurava com a donant i generós benefactor. Un dia, en acabar una tertúlia del Micalet, li vaig preguntar al germà de Carme Miquel, Vicent Miquel i Diego, que als anys seixanta va escriure un llibre “El valencià a l’església”, on a partir de les directrius del Vaticà II proposava la incorporació del valencià a la litúrgia, el catecisme, sermons, etc. si pel que fa a aquest llibre sobre el valencià a l’església, no sentia una certa sensació de fracàs, i em va respondre amb el capcot de manera rotunda: “Una sensació de fracàs absolut, total, irrefutable”.

Josep Lluís Bausset en aquell article on es preguntava si un tal Don Agustín Garcia Gascó, enemic de la llengua i del poble valencià, era la reencarnació de l’arquebisbe Mayoral, i deia que no demanava la lluna i argumentava que el Grup de Capellans de Dissabte, tampoc demanava la lluna. “Demana una cosa tan lògica i tan raonable, com que el nou arquebisbe ‘conega el valencià, per tal de parlar-lo i escriure’l correctament’. Caldria demanar-li a un bisbe que anara a Burgos o a Salamanca que coneguera l’espanyol? Per què la diòcesi de València no ha tingut un bisbe com Ramon Masnou, de Vic, que defensà la cultura i la llengua catalana? O com Teodor Úbeda, de Mallorca, nascut a Ontinyent, un bisbe proper, senzill i assequible, que es va sentir mallorquí entre els seus? O com Antonio Añoveros, de Bilbao, que es va enfrontar al franquisme defensant la identitat i la cultura del País Basc? O com un Pere Casaldàliga o un Óscar Romero, que no van dubtar a plantar cara a militars i terratinents per tal de defensar la justícia? O com un cardenal Tarancón, que els anys que va ser bisbe de Solsona, promogué i defensà la llengua del seu Poble? La diòcesi de València, però també actualment la de Castelló, amb un bisbe de Zamora, i la d’Alacant, amb un de les Castelles, continuen ‘patint’ arquebisbes Mayorals, anys i més anys. Serà molt demanar, com ho fa el Grup de Capellans de Dissabte, un bisbe que conega la llengua del Poble que l’acull? Amb el nou document del papa Benet, en què restableix la possibilitat de la missa en llatí, ja em veig a les parròquies valencianes ¡el llatí abans que el valencià! Tot i que el document diu que ‘la missa en llengües vernacles continua vigent’, o bé al País Valencià la llengua vernacla és l’espanyol, o bé, com és evident, no es fan les misses en llengua vernacla. Per a més inri, el document de Roma diu que els capellans podran celebrar la missa en llatí, si un grup de fidels ho demana, cosa que no val per als valencians, perquè per més que es demane la missa en valencià, continuen sense fer-nos cas. I això que els valencians, només demanem allò que han tingut des de sempre, a Burgos, a Madrid, a Salamanca, a Màlaga, a Paris, a Londres, a Roma: un bisbe que parle la llengua dels seus diocesans. ¡Només demanem això!”. Això és demanar massa per als qui creuen que els valencians, catalans i balears, no tenen dret a tenir cap dret.

Les imploracions i demandes de Josep Lluís Bausset i de tants valencians han quedat en no res, com si demanaren la lluna, com si els fidels valencians no tingueren dret a tenir drets, que diria Hannah Arendt, als orígens del totalitarisme, com si foren cristians sobrants, que el millor que podrien fer és deixar d’emprenyar i anar-se’n fora de l’església. Si no us agrada que l’espanyol siga la llengua exclusiva i excloent de l’església valenciana, se n’aneu a pastar fang, no? Sembla que suggereixen des de la jerarquia ‘valenciana’ des de fa segles. Potser tenen tota la raó perquè una església que no es capaç d’encarnar-se en la llengua del seu poble i considera que la seua missió a la Terra és liquidar la llengua i la cultura valenciana o catalana esdevé en una secta perillosa.

Ara quan s’ha anomenat arquebisbe de València, al senyor Cañizares, podríem preguntar-nos, des de fora de l’església, si aquest és més encara la reencarnació d’Andrés Mayoral, que inicià la persecució de la llengua catalana al País Valencià. Perquè quan l’han fet bisbe, aquest Cañizares, ha dit que la seua màxima preocupació és la “unidad de España”, com si encara esperara portar sota el pal·li al seu caddill o als hereus d’aquell sàtrapa assassí, que fou el director dels colp militar d’estat, de la guerra santa d’extermini i de la creuada a sang i foc, que de manera magistral explica Paul Preston a “L’holocaust espanyol”. Odi i extermini a la guerra civil i després”, hi ha versió en català, on conta com aplicaren els mateixos mètodes que feien servir els militars africanistes al Marroc, per exterminar les tribus rebels que es resistien perquè el nord d’Àfrica fora colònia espanyola, impulsats per Al-Krim, que defensava la seua terra davant militarots invasors espanyols que mostraven, sàdicament, els seus triomfs exhibint òrgans sexuals, orelles i caps de la població autòctona marroquina assassinada. La classe obrera andalusa, extremenya, castellana, catalana, valenciana, mallorquina, basca, etc. fou atacada i exterminada amb la mateixa sanya que els pobres nord-africans. També els nostres millors intel·lectuals, com Peset Aleixandre i altres que foren assassinats o patiren exili… Cañizares és cardenal, potser Benet XVIé el féu cardenal pel viatge papal que organitzà la Gürtel a València, quan l’expresident Francisco Camps va malbaratar milions de diners públics, no s’hauria d’investigar si Cañizares va participar en el afers bruts financers, perquè no restara al marge de la justícia?. Aquest cardenal és aquell que preguntat pels problemes de pederàstia a dins de l’església, va afirmar, fa uns anys, amb tota la barra del món, que això era del tot fals i que els qui acusaven l’església de pederàstia ho feien per tal de desprestigiar  l’església i imposar l’ateisme. Podeu imaginar l’estatura moral d’un subjecte que fa   aquest tipus de declaracions per justificar la pedofília al si de l’església, llençant balons fora i contraatacant, amb allò de “la millor defensa és un bon atac”, com fan els més canalles del món?.

Respecte del tot els qui, amics, com Josep Miquel Bausset i els capellans del dissabte i les comunitats populars, esperen canvis a l’església ‘valenciana’ pel que fa a la ideologia i a tenir en compte la llengua i la cultura valenciana o catalana; em sembla que tenen raó quan diuen com Martin Luther King que encara que sabera que demà s’acaba el món, plantaria un arbre, perquè cal tenir esperança. També Pompeu Fabra deia “No hem de deixar mai la tasca en defensa de la llengua ni l’esperança”. Perquè la dita que diu “l’esperança és allò últim que es perd”, ens mostra que mentre hi ha vida, hi ha esperança.

No obstant, des del 1979, quan vaig invitar a Don Manuel Sanchis Guarner, a fer una conferència sobre ‘valencianisme’ a la facultat de teologia del carrer Trinitaris de València, l’esperança en alguna possibilitat de canvi pel que fa a llengua i defensa de la nostra cultura valenciana o catalana a l’església ‘valentina’ em va abandonar. Don Manuel contava afligit, que havia estat anys i anys anant, sense cobrar res, a les reunions de la Comissió Litúrgica de l’Arquebisbat de València, el que s’acordava per la vesprada, a l’endemà al matí, un tal mossèn Albinyana, d‘extrema dreta, s’ho carregava, perquè feien la faena de fer i desfer, com el matalasser. Perquè del que es tractava era de boicotejar tot allò que tinguera a veure amb la llengua del poble valencià. Ho contava Don Manuel molt trist, amarg, afligit, trist, mig plorant i concloïa dient, que no tornen a comptar amb mi per a res, estic massa cansat, m’han fet perdre massa temps i diners, la meua salut i la meua vida, per a no res… Ja no puc més; els desitge que facen el que consideren oportú, però que no tornen a comptar amb mi per a perdre el temps!

Em semblaren unes paraules i unes reflexions molt sàvies. Això vol dir que estic en contra que hi hagen milers de cristians al País Valencià que signen manifestos a favor del valencià? No, però, com s’ha demostrat tantes vegades, no serveixen de res, perquè al palau arquebisbal es torquen el solemne cul eclesiàstic amb aquests manifests i aquestes signatures demanant que s’incloga el valencià a l’església, després de tindre’ls un temps perduts als calaixos del despatx arquebisbal. Em sembla malament que hi haja iniciatives en aqueix sentit? No, però, no em queda un gram d’esperança i no sé si des de fora de l’església puc opinar alguna cosa. Voldria que em fora de tot indiferent. He arribat al punt de dir: No espere res d’ells, ni pel que fa a la nostra llengua i cultura ni pel que fa a res… ja s’ho faran! Però encara no he pogut arribar a eixe punt d’indiferència lligat al ‘nirvana’ no perquè m’importe el destí d’una església antivalenciana i anticatalana, sinó perquè m’importa la meua llengua i cultura i les advertències que el 2050, si les coses van com van, la nostra llengua i cultura oprimida, arribarà entorn al 10% de la població que habita el País Valencià. I això no em pot deixar indiferent.

El que mostra l’enviament d’aquest senyor Cañizares com arquebisbe de València és que el senyor Papa de Roma diu unes coses una mica boniques “pastors amb olor a ovella” i en fa unes altres del tot contràries i molt més lletges. Perquè aquest ’senyor’ és més reaccionari que el propi Ratzinger i pel que fa a la pederàstia, molt pitjor encara, un encobridor. No sé si ha manifestat Cañizares, als més de setanta anys, que vol que li ensenyen el valencià-català en un document, analitzat per Bausset, on el mot més repetit era Espanya, Espanya, Espanya…Aquest senyor ha vingut a València a continuar la tasca missionera d’espanyolització i desvalencianització (o descatalanització) que va iniciar l’arquebisbe Mayoral juntament a Felip Vé, en què va imposar el decret de Nova Planta, les lleis i la llengua castellana, “por justo derecho de conquista”, després de la batalla d’Almansa; per això el nomenament de Cañizares com a arquebisbe sembla la continuïtat de la inquisició castellana contra el País Valencià, actualitzada al segle XXI.

Per desgràcia, no podem esperar més que maldat d’aquesta jerarquia espanyola i ‘valenciana’, que, des de fa més de tres-cents anys, juntament a l’estat de Madrid, és l’enemiga número u de la llengua, la cultura i el país dels valencians. Des de fa segles que persegueixen amb sanya d’Espanya i crucifiquen la nostra llengua i cultura catalana; hi ha bona gent com Vicent Micó, que afirma que el valencià-català és la llengua de Jesús, pobre, perquè és la llengua oprimida, discriminada i marginada del poble valencià, de la gent sense privilegis, riqueses ni estat propi, que cerca el bé comú i la necessitat de compartir, viure en la pobresa i defensar els més pobres. I tanmateix, massa sabem que la jerarquia eclesiàstica en compte d’imitar a Jesús i treballar per l’alliberament de l’opressió, se l’apropien perquè servisca d’argument i motiu d’opressió, instrumentalitzat pels més rics i privilegiats perquè servisca com a ‘opi del poble’ per a mantenir l’opressió lingüística, cultural, social i ‘nacional’, sotmesos a una llengua, cultura i nació espanyola, mitjançant un estat madrileny que intenta imposar-nos la nacionalitat i llengua espanyola i aconseguir que abandonem la valenciana o catalana llengua, cultura i nació. Com si fórem territori colonial o provincial, així ens maltracten.

Per això, com a justa resposta, fa anys i anys que no entre a dins d’una església ni als soterrars, ni a veure la llum de les imatges, que se les confiten; l’església, si voleu, la jerarquia, des del 1707 fins ara ha fet creuada permanent contra la nostra llengua, contra la nostra cultura i contra el nostre País Valencià. Ha jugat a bloquejar les nostres possibilitats de futur, a destruir-nos la nostra singularitat catalana o valenciana; però així, les resistències de la societat civil valenciana, seran menys fosques, menys obscurantistes, molt més laiques. No hi ha mal que per bé no vinga. A Catalunya i a les Illes -més o menys- hi ha hagut una certa sensibilitat, el bisbe de Mallorca, Jesús Salinas, el de Menorca, Salvador Aguilar, inclús em sembla que el molt reaccionari i opusdeista, també valencià i espanyolista, Vicente Juan, de Tavernes de Valldigna, ha fet servir, potser per la pressió social, el català a l’església eivissenca. Al País Valencià, en canvi, hem de proclamar que la fidelitat al castellà és a prova de segles, tant en dictadures com en democràcies. No trontollen, fidels a Madrid i renegats, traïdors i enemics al País Valencià, de la nostra llengua i cultura autòctona i pròpia. És el que hi ha, pels segles dels segles. No espere res, i tanmateix, a la història, inclús en la desesperança més absoluta, sovint, hi ha canvis, ‘espontaneïtats’ i ‘impredictibiliats’… Tot i que pense que una església que optara per donar suport a la llengua i la cultura oprimida del país dels valencians, seria molt convenient per a la seua continuïtat i garantir la seua supervivència, no perdem la dignitat de demanar-los-ho. Ja s’ho faran; no podem esperar-los ni esperar res d’una església jeràrquica enemiga del valencià i d’uns capellans que majoritàriament, obeeixen les inèrcies antivalencianes i anticatalanes i sembla com si la seua missió a la Terra fos l’espanyolització de la població valenciana, en consonància amb la llei Wert, d’espanyolització dels xiquets valencians, balears i catalans. I això des de la perspectiva dels drets humans, de les llengües oprimides i minorades, dels drets dels pobles i dels habitants de les nacions sense estat, sembla del tot repugnant. Una església així, per molt nombrosa que siguem esdevé secta, com veiem quan observem els rituals de graduació de les universitats privades catòliques, ‘CEU Sant Pablo’, ‘San Vicente Mártir, etc. d’esquenes i contràries a la llengua i cultura del País Valencià. Una església enemiga del poble valencià des del 1707 fins ara mateix.

Membre de la Plataforma pel Dret a decidir del País Valencià