Els Papers de Santa Maria de Nassiu

POLÍTICS PROFESSIONALS? NO, GRÀCIES

Hi ha polítics professionals, el mitjà de vida dels quals és l’exercici de la política. I hi ha polítics, la dedicació dels quals a la política és temporal, per uns anys. Segons l’Església, pel que fa a l’activitat política, “lloa i estima la tasca de qui, al servei de l’home, es consagren al bé de la cosa pública (política) i accepten les càrregues d’aquest ofici (Església Món 75, a)

Al Concili Vaticà II l’Església diu que “els cristians han de tenir consciència de la vocació particular pròpia que tenen a la comunitat política; en virtut d’aquesta vocació estan obligats a donar exemple de sentit de responsabilitat i de servei al bé comú” (Església Món 75, e)

És cert que “no tots (ciutadans o cristians) poden o són capaços d’exercir aqueix art tan difícil i tan noble de la política” (Església Món 75, f). Per tal de formar part d’un govern o d’un parlament calen tècnics. I també ciutadans honrats en els fets, sincers, austers i sobretot solidaris que, sense pretensions personals, servesquen al bé comú i col.laboren en la solució dels problemes que afecten les persones, especialmente les més necessitades.  I d’aquests tipus, n’ha d’haver molts entre els no creients i molts entre els creients. Aquesta és l’anomenada “caritat política” o pública. Aquests ciutadans poden estar o no afiliats a un partit polític. L’afiliació és bona, però la implicació personal és necessària.

Seria un mal que els ciutadans caigueren a la temptació de pensar que la política és un fàstic i que els polítics són tots iguals o d’altres idees igualmente errònies. Però ens ho posen massa difícil els polítics que cada dia escoltem a la ràdio, llegim a la premsa i/o veiem a la televisió. Molt difícil.

Perquè massa vegades posen en pràctica el tristament famós despotisme il.lustrat, el resum del qual el tenim en aquesta frase: “Tot per al poble, però sense el poble”. Evitar aquests errors faria que la democràcia tinguera qualitat i fóra més real i autèntica.

Què podem fer perquè la democràcia siga una autèntica democràcia?

1. Tenir en compte que un 15% o més mai no vota perquè són tan pobres que ni tan sols coneixen la importància dels seus vots. Són els anomentats pobres-pobres. I respecte a aquest grup, cal fer que canvie la seua situació, no que tinguen un plat i un llit cada dia.
2. Els ciutadans han d’estar prop dels polítics i aquest han d’explicar-los amb tota claredat i veritat quines són les seues accions polítiques que van a dur a cap al llarg de la legislatura. I els ciutadans estan obligats a assabentar-se’n, i si no ho fan, el que tenim és una oligarquia partidista.
3. Els polítics han de tenir present que no han estat elegits per tal de ser progressistes, conservadors o moderns. Sinó perquè siguen justos en l’elaboració de les lleis i miren pel bé comú.
4. El que han de tenir en compte els polítics són els drets dels ciutadans. I entre aquets tenim la llibertat ja que és característica o qualitat humana sense la qual homes i dones queden infravalorats o mutilats i, de vegades, reduïts a la categoria de cosa. Cal que tots (ciutadans i polítics) reflexionen sobre el dret a exercir la nostra llibertat, ja que, en tractar-se d’un  concepte talismà exposat mitjançant eslògans o frases fetes, dóna lloc a interpretacions poc favorables ni a les persones ni a la societat.
5. És tasca o objectiu prioritari de la política posar els mitjans perquè tots els drets humans de tots els ciutadans puguen viure’s. Aquest és el termòmetre més clar i legítim per tal de mesurar la temperatura d’una democràcia. I no cal estendre’s més. Però totes i tots tenim a la ment que hi ha drets humans que no ens deixen exercir-los.
6. Finalment, cal tenir en compte que es pot exercir la crítica dels programes mitjançant criteris objectius i tècnics i també la crítica de les accions polítiques mitjançant la comparació o confrontació dels fets amb els valors humans viscuts o negats. El que no cap és el judici d’intencions, ni les desqualificacions de les persones. I mira que n’hi ha… als nostres parlaments, ajuntaments, etc. Allò normal és que els polítics, tant creients com no creients, siguen persones justes, responsables, atentes al bé comú, i una part important del bé comú és la convivència pacífica i conciliadora.  Però malauradament, d’açò darrer, ens en cal moltíssim encara.

ÀNGEL CANET CATALÀ

(angelcanet@hotmail.com)