El problema no són els avorriments transitoris, sinó el que el té com un estat habitual d’ànim, aquells joves que amb vint anys diuen que ho han vist tot i que tot els avorreix. L’avorriment és una malaltia difícil de sanar. Fa poc temps vaig llegir que hi ha tres remeis contra aquesta malaltia: el treball, l’amor i l’interés pels detalls xicotets. I que aqueixos tres remeis, a més, solament es venen en forma de llavor: cal tenir un poc de paciència, perquè al principi són quelcom xicotet, després creixen i acaben florint i il.luminant la vida. Com veieu, es repeteix la paràbola de l’evangeli encara que amb distint significat.
L’avorriment general, amigues i amics, no es combat divertint-se. Les diversions poden arrrncar xicotetes fulles de la nostra tristesa, però no l’arrenquen d’arrel, solament resolen xicotets instants d’avorriment. Cal buscar altre camí per tal de combatre’l ja que sempre és una manca de motivació per tal de fer les tasques, els treballs professionals o mantenir les relacions humanes.
No vull oferir-vos cap consell concret per tal que el proveu, ja que potser no sorgesca cap efecte a curt termini. Se m’acut que una forma de resoldre aquest problema, bastant general en la vida de les persones i no solament dels xiquets, és enanomar-se de la tasca que ens ocupa, del treball en què utilitzem gran part de la nostra vida, i de la persona amb qui convivim. El que es lliura amb generositat a aquest treball és difícil que conega l’avorriment i el tedi.
Espere que aqueta conversa mantinguda mitjançant aquest escrit us haja aclarit algunes coses. Sort
PD. D’uns papers de Santa Maria de Nassiu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!