Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

El Petit de Ca l’Erill (a l’Alcúdia) i jo mateix

     Igual us sorprendrà el títol de l’apunt d’avui. Si seguiu llegint ho entendreu de seguida. Dissabte tenien lloc els concerts que ACPV programa ja fa algun any amb el títol TIRANT DE CANÇÓ. Enguany poguí assistir al de l’Alcúdia. Bé dir assistir és dir molt perquè arribàrem a les 00:00h de diumenge (i solament poguérem escoltar sis temes del Petit de Ca l’Erill). Si arribàrem tard no fou pel trànsit o per respectar la nova idea bombeta del (des)govern Zapatero. No. Fou perquè ens acompanyaven dues persones que no havien sopat. I haguérem de cercar un lloc per tal de poder-ho fer… i com sempre sol passar quan s’està en bona companyia la tertúlia anà estirant-se fins fer-se les 00:00h. 

     En arribar a la Sala d’Actes de la Casa de Cultura, prenguérem seient i escoltàrem les sis cançons que eren les darreres del concert. Ens perdérem l’actuació de Toni de l’Hostal . Com que el considerem un cantant de casa esperem que no s’ho prenga malament. I en eixir del concert férem una darrera xerradeta i compràrem els dos CD’s que el Petit de Ca l’Erill ha editat. Com que la fonètica ens resultava familiar i som filòlegs, se’m va acudir de preguntar-li al cantant d’on eren. Em digué que de Guissona, cosa que em deixà bocabadat (sense saber el que venia a continuació). Li vaig dir que havia fet classe a l’institut d’Agramunt feia ja anys i el Joan (el Petit) em digué que sa mare havia estat professora al mateix centre. Com que no podia tractar-se de cap més persona que de Montserrat Villaró, li vaig dir que no solament la coneixia sinó que son pare (Jaume Pons, DEP) havia estat elmeu primer director d’un institut on he treballat. I em digué que son pare havia faltat feia cinc anys d’un càncer fulminant, cosa que desconeixia i que fou el fet trist de la nit. Intercamviàrem algunes frases més. Li diguí que li ho comunicara a sa mare, que lamentava el decés de son pare i que m’alegrava moltíssim d’haver-lo retrobat. Perquè, si no rcorde malament, sa mare estigué de baixa maternal un curs dels que vaig treballar allí i havia estat a sa casa una vegada. 

     Li vaig dir que em signara un dels dos CD’s. Us deixe la dedicatòria:

“Sóc fill d’en jaume pons i montserrat villaró! efectivament, ja ens coneixíem! (Joan Pons) El petit de cal erill per l’àngel!”

     Al CD “Vol i dol” reprodueix un dibuix de son pare, Jaume Pons, a qui gose demanar que, des d’on es trobe, ens ajude en la tasca feixuga de redreçar la cultura, la llengua i el poble.  
 
     PD: La foto és d’un amic que ens acompanyà dissabte. Gràcies

  1. Des de Guissona complaguts d’haver-te llegit! Celebrem que la casualitat musical hagi pogut redibuixar un moment més de la vida que fou i de la vida que és. Es recorden amb estima, encara, les classes de català que impartires i amb un somriure els teus dictats on hi havia menys trampes de les habituals perquè les v eren v, les b eren b, i els infinitius acabats en r eren infinitius acabats en r. Fins el poper redibuix!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.