Els Papers de Santa Maria de Nassiu

L’últim president valencià que va trepitjar el Palau de la Generalitat abans que Ximo Puig va ser Eduardo Zaplana, un murcià del PP que havia saltat a la presidència des de l’alcaldia de Benidorm, aconseguida amb els vots d’una trànsfuga socialista i després de resultar esquitxat en el conegut com el Cas Naseiro. Zaplana volia de Pujol la seva complicitat per a tancar un acord que havia de permetre la pacificació del conflicte lingüístic al País Valencià. A Zaplana el valencià, el català, li importava un rave. El seu objectiu era situar-se davant d’Aznar com el millor interlocutor d’Espanya amb els nacionalistes catalans. Alhora, l’astut Zaplana, ordia una aliança amb el president balearJaume Matas per a la configuració d’un eix territorial -on s’incloïa Múrcia- que havia de ser el contrapès a uns desdibuixats Països Catalans, discretament afavorits des del nacionalisme conservador.

Abans d’aquella visita, fa quasi vint anys, les relacions institucionals entre catalans i valencians, van ser gairebé impossibles. Durant la Transició, l’anticatalanisme va boicotejar a consciència qualsevol intent d’acostament per part del president Josep Lluís Albinyana a Tarradellas el qual, per cert, va rebutjar sempre qualsevol política nacional que anés més enllà del riu Sénia. Aquest mateix anticatalanisme violent atiat per la UCD i pel PP va condicionar també enormement Joan Lerma. Amb l’arribada el 2003 de Francisco Camps, l’anticatalanisme va deixar de ser una cosa de pinxos de carrer i àvies trastocades per a adquirir el màxim rang institucional. Camps es va obsessionar en voler desconnectar totalment els valencians dels catalans mentre reforçava la seva aliança amb Esperanza Aguirre. Les seves maniobres anaven d’acord amb el vell projecte espanyol d’assimilar per complet els valencians i de destruir qualsevol pont d’aquests amb el nord. Camps va perseguir la recepció de TV3, els escriptors valencians, va enfrontar els territoris posant-se al capdavant de la guerra de l’aigua que va encendre el nefast Pla Hidrològic Nacional.

Alberto Fabra va continuar amb aquesta mateixa política. Ell va ser qui va advertir Aznar just abans de perdre la Generalitat que si València mai queia en mans de l’esquerra, Espanya hauria perdut el seu màxim mur de contenció contra l’independentisme català. Un independentisme que, segons Rita Barberà, sense el PP en el poder autonòmic, acabaria estenent-se fins a les portes de Múrcia.

El País Valencià ha estat des de sempre una peça fonamental en el joc dels equilibris territorials de l’Estat i d’aquí el capteniment del nacionalisme espanyol en sotmetre’l i separar-lo de Catalunya. El pitjor malson de Madrid és un País Valencià sense complexes regionalistes, còmplice d’algunes de les dinàmiques polítiques dels catalans. Els interessos econòmics dels valencians estan a Barcelona i no pas en Madrid. S’ha d’entendre que l’anticatalanisme valencià, l’espoli fiscal a què ha estat sotmès el país, els esforços ingents d’evitar a tota costa projectes com el del corredor mediterrani –darrer del qual s’amaga la construcció d’uns Països Catalans sinistres tal i com proclamava Esteban González Pons– no són casualitats. Darrere hi ha hagut sempre una intenció política decidida. El projecte d’Espanya passa, també, per l’assimilació absoluta dels valencians, per alimentar l’hostilitat d’aquests als catalans, les rivalitats entre ambdós societats.

Així les coses, la visita del president Ximo Puig al seu homòleg Puigdemont és d’una transcendència enorme i té moltes claus. Situa en el plànol de la normalitat política la relació institucional entre dos territoris que es necessiten. Adverteix a la dreta més assilvestrada que la política territorial, cultural i lingüística dels valencians no la van a continuar marcant ells com han fet durant dècades, a força d’agitar el carrer, de practicar el xantatge més abjecte a través dels mitjans de comunicació de la caverna. Marca distàncies, també, amb una rival temuda com és Mónica Oltra. La vicepresidenta evita  Catalunya ni encara que això irriti profundament a bona part dels seus correligionaris. L’imaginari d’Oltra és espanyol.Va arribar des d’Alemanya a la ciutat de València quan l’anticatalanisme havia aconseguit ja imposar el seu univers simbòlic a la resta del país. El seu horitzó polític és Madrid perquè més que ho negui. Sap que té recorregut de la mà de Podem. És només una qüestió de temps.  Puig, en canvi, és un valencià de Morella, sense els complexos del ciutadà influït per l’anticatalanisme castellanista de la capital. Alletat políticament al sí d’un PSPV que es va fundar a l’aixopluc del fusterianisme molts dels seus referents estan més a prop de determinats sectors nacionalistes del país que no pas Oltra. Si pot ocuparà aquells espais que Compromís li deixi lliure en comptes d’intentar agradar al valencianisme conservador a força de mostrar, per exemple, un recel pels catalans que en realitat no pot sentir.

Així mateix, el seu futur polític passa irremeiablement per consolidar-se al propi país. Ser president dels valencians és –i serà- el seu millor capital.

Finalment, Puig s’ha  presentat davant dels catalans com el seu millor i més sincer aliat malgrat la seva distància ideològica amb el sobiranisme. L’interès en aquesta aliança és recíproc. Només els catalans el poden ajudar a mantenir una posició més ferma davant de Madrid a l’hora d’obtenir, posem per cas, un finançament en condicions sense el qual l’autonomia valenciana no passa de ser una pura quimera.

Tot plegat, en el partit de Puig no deuen d’estar massa contents. Segur que algú ja li ho haurà fet notar. Certament, el PSOE perd la poca sensibilitat plurinacional que té quan la cosa va de catalans. D’altra banda, a la dreta valenciana la seva gosadia els hi deu haver agafat per sorpresa. Saben que si les esquerres perden la por a la normalitat, també la de les relacions amb Catalunya, els seus sortilegis anticatalans ja no tindran els mateixos efectes narcòtics sobre una societat a la que li han robat a mans plenes.

Ximo Puig ha estat molt valent. Joan Fuster va escriure que els déus ajuden als valents ni encara que sigui per sentit de l’humor. Ja veurem si el de Sueca tenia raó.