Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

El P. Josep Miquel Bausset OSB fa hui dos anys fou ordenat sacerdot a la Basílicia de la Mare de Déu de Montserrat

Avui, 23 de juny, vespra de la festivitat del naixement de Sant Joan Baptista, fou ordenat pel bise-arquebisbe de la Seu d’Urgell, monsenyor Joan-Enric Vives, juntament amb un altre monjo -i dos monjos foren ordenats diaques-, sacerdot. Vaig tindre la immensa sort de poder estar-hi present, juntament amb l’amic Adrià Garcia, de Banyeres de Mariola, en la cerimonia, molt emotiva -a més, fou la primera ordenació sacerdotal a què assistia en persona, a la del bisbe electe de Tortosa, monsenyor Enrique Benavent,  ho vaig fer per televisió -any 1982, visita del Papa Joan Pau II-. Recorde que, aquell dia, estava acompanyat per la seua família, especialment pels seus pares, Josep Lluís i Matilde, avui ja amb el Pare Etern.

D’aquell dia vaig redactar un apunt en aquest bloc. Avui solament ho vull recordar i, mitjançant l’apunt, també felicitar el P. Josep Miquel pels seus dos anys de sacerdot, i molts més de monjo de Montserrat per tal que siguen tant o més fructífers com ho han estat fins al dia d’avui. 

I per tancar l’apunt, us deixe amb un text seu, aparegut recentment a la premsa: 

La Veu del País Valencià

El bisbe Josep Pont i Gol, de Josep Miquel Bausset

 Davant del nou desficaci del PP valencià pel que fa a la unitat de la llengua, crec que si els nostres bisbes estimaren de veritat el valencià, no estarien callats com ho estan ara! Per això, crec que davant d’una nova agressió del PP contra la unitat lingüística, els bisbes valencians haurien d’alçar la seua veu, a favor de la cultura i de la veritat. No m’imagine el bon bisbe Josep Pont en silenci, veient com el PP ataca la nostra llengua. I em pregunte ¿el nou bisbe de Tortosa, Enric Benavent, segons el PP haurà de canviar de llengua, en passar de Vinaròs a  Alcanar?


Com desitjaria que els nostres bisbes s’assemblaren una miqueta a Josep Pont, un dels bisbes que més va fer per la nostra llengua a l’Església. I això, en plena dictadura!

Josep Pont i Gol va ser el primer pastor de la nova diòcesi de Sogorb-Castelló i posteriorment va ser arquebisbe de Tarragona. Ara precisament, fa 30 anys que va ser rellevat al front de l’Església Primada de Catalunya.

Nascut a Bellpuig (Urgell) als 12 anys ingressà al seminari de Solsona, on va fer els estudis eclesiàstics. L’any 1926 va anar a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma, on obtingué el grau de doctor en teologia i el batxiller en Dret Canònic. L’any 1931 fou ordenat prevere, i el 1939 va entrar com a formador del Seminari de Solsona.

El Dr. Pont, superior i formador del Seminari de Solsona, representava la cordialitat, la tendresa, la jovialitat. Segons alguns antics seminaristes, gràcies a ell, aquella casassa esdevenia humana, i la disciplina, amorosa, sense deixar de ser exigent. El Dr. Pont era un home molt ordenat i metòdic. Tenia a més, un gran prestigi com a professor. De fet, fou el millor pedagog que passà pel Seminari de Solsona, perquè sabia alternar el fortiteri el suaviter  de la vella pedagogia.

Però en morir el bisbe Comellas, el Dr. Pont fou exiliat del Seminari. Amb tot, el nou bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon, veient la gran vàlua de mossèn Pont i Gol, no tardà en rehabilitar-lo: canonge, canceller-secretari de Cambra i de Govern de la diòcesi, i secretari general del Sínode de 1949. Fins que el 4 d’agost de 1951, fou preconitzat nou bisbe de Sogorb. Va ser consagrat a Bellpuig, el seu poble, pel bisbe Tarancon, el 30 de novembre del mateix any. Home amable, senzill i acollidor, va prendre possessió de la Seu de Sogorb, el 20 de gener de 1952. 

La mentalitat del bisbe Josep va ser postconciliar, molt abans del Concili. El seu magisteri, va ser un magisteri discret, que podia desconcertar per la seua senzillesa. Més savi que magistral, i més itinerant que sedentari, com els bons pastors, mai no va dir aquelles grans coses, que no diuen gran cosa! I ell, que coneixia tan bé la història, preferia parlar d’una manera concreta: de la Cova Santa o de la nova parròquia del barri València de Borriana, del Canigó, de l’Abat Oliba o del Dr. Cardó. Va ser un home que mai no es va permetre pensar o parlar malament d’un altre! I quan algú li preguntava, per què certes coses arribaven tan tard, responia que, en el fons, era el mateix problema de, per què el Fill de Déu s’havia encarnat tan tard! Era la Teologia, no del retard, sinó de la confiança; una Teologia provident, capaç d’inspirar l’obediència més neta i l’audàcia més gran. La frescor i la contundència de la paraula del bisbe Josep era viva, perquè  d’una banda, no perdia la seua novetat, i de l’altra, perquè animava a vore amb esperança, els esdeveniments nous i imprevisibles. Per això el bisbe Josep, va destacar per la seua ajuda i per la seua sol·licitud als pobres i marginats.

L’any 1960, amb la segregació d’una bona part del territori de la diòcesi de Tortosa, es creava el nou bisbat de Sogorb-Castelló, del qual, el Dr. Pont va ser el seu primer bisbe. Un bisbe recordat i estimat, encara avui. Per mitjà d’un Decret Pontifici, se segregaren, i també s’annexionaren diverses comarques, a la vella Seu de Sogorb. D’aquesta manera, els arxiprestats de la ciutat de Castelló, Albocàsser, Llucena, Nules i Vila-real, que havien pertangut a la diòcesi de Tortosa, passaven a formar part del nou bisbat.

El bisbe Josep, va estimar amb passió la primera Església que va servir en el seu ministeri episcopal: “coses, llocs, i gent que jo he estimat i he servit, i encara porto dintre del cor, com la festa de la Magdalena, el tercer diumenge de Quaresma, amb la canya a la mà, i ensenyes verdes per tot arreu”
En prendre possessió de la Seu Primada de Tarragona, l’any 1971, el nou arquebisbe declarava: “una part del meu cor, es queda en aquelles boniques terres valencianes, al costat de la Mare de Déu de la Cova Santa, i la Mare de Déu del Lledó”. El bisbe Josep havia recorregut les velles terres del Maestrat i de la Plana, les Valls del Palància i del Millars, i per això afirmava: “aquests camins els he recorregut tots, durant els millors anys del meu servei de bisbe de l’Església” El bisbe Josep, sempre recordava que havia ocupat durant 19 anys, el lloc 75è com a bisbe de Sogorb, i al mateix temps, “sóc el cap i començament d’una nova etapa d’aquell venerable episcopologi, en esdevenir l’any 1960, primer bisbe de Sogorb-Castelló”.

Juntament amb el bisbe de Vic, Ramon Masnou, el bisbe Josep va ser dels pocs bisbes que defensà la llengua que compartim valencians, catalans i mallorquins, com a llengua del Poble en la litúrgia i en l’ús públic. Durant els anys de servei al bisbat de Sogorb-Castelló, el bisbe Josep va afavorir la introducció de la nostra llengua a l’Església, en totes aquelles zones de la diòcesi, que eren valenciano-parlants. Per al bisbe Josep, “l’Església no té fronteres, però es projecta sobre l’home concret, amb totes les seues circunstàncies. Per això l’Església es realitza en les diverses comunitats humanes, locals o culturals, distintes per la llengua, la cultura i la geografia”. Josep Pont i Sans, nebot del bisbe Pont, que va viure a Castelló amb el seu oncle, m’ha comentat com ell va ser testimoni de nombroses reunions del bisbe Josep, per tal d’afavorir la nostra llengua a l’Església.

Clar defensor de la unitat de la llengua, en certa ocasió rebé l’encàrrec per part d’un dels responsables de la revista Cavall Fort, de sondejar la possibilitat  i l’oportunitat d’iniciar una edició en valencià d’aquesta revista infantil. El Dr. Pont afirmà amb rotunditat que no ho considerava necessari, pel fet que la llengua catalana de la revista citada, i el valencià que es parlava, no tenien cap diferència essencial, i tots els qui llegien Cavall Fort al País Valencià, no necessitaven diccionari!

De fet, Pont i Gol, amb  Jubany i Masnou, van ser els responsables al Vaticà II, que laLumen Gentium reconeguera a les minories nacionals, el dret  a la seua pròpia llengua i cultura. El bisbe Josep, va ser decisiu per tal d’aconseguir que, a Espanya, el valencià fos llengua litúrgica, quan els bisbes espanyols defensaven que només ho podia ser el castellà!!

El bisbe Pont i Gol, va ser un bisbe plenament conciliar. Per a ell, el Concili era alguna cosa més que una gran notícia: “És una mentalitat, un criteri, una línia a seguir: l’Evangeli vist amb l’autenticitat que els nostres temps reclamen” I és així com el Concili, vatransformar el bisbe Josep. Es deia que el Dr. Pont havia tornat de Roma, després de la tercera etapa conciliar, amb una actitud més senzilla encara, amic del diàleg, defensor dels drets humans, compromès amb la renovació i l’aggiornamento.

En una homilía a Vila-real, el desembre de 1965, deia: “l’Església, renovada en el Concili, se’ns presenta com a Església dels pobres i servidora de la pau”. I continuava: “l’Església vol anar despullant-se de les aparences de poder, de la força de les riqueses, de la influència terrena”.

El bisbe Josep desitjava una Església oberta a tothom, i per això creia que la missió de l’Església, “no era obtindre triomfs, ni conquerir res: l’Església no vol dominar ningú. La missió de l’Església és la de ser ferment i testimoni enmig del món”.

Som molts els valencians que enyorem el bisbe Josep Pont i Gol, la seua bondat de pare, i la seua fidelitat de bisbe. I per això, som molts els valencians que desitjaríem bisbes com el Dr. Pont, que va estar al servei d’un poble que estimava amb sol·licitud pastoral!!

Tant de bo als bisbats del País Valencià tinguérem bisbes com Josep Pont i Gol, compromesos amb la llengua i la cultura dels valencians.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.