Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Fa cinc anys vaig llegir a Religión Digital, l’article: “El Gure Aita”, de Vicente Luis García Corres, sobre l’homenatge que l’Academia de Lengua Vasca, Euskaltzaindía i la Diòcesi de Bilbao havien fet als membres de la comissió encarregada de redactar en euskera els textos litúrgics. Això em va recordar la Comissió Interdiocesana per als Textos Litúrgics en Llengua Vernacla, constituïda a València el 12 de novembre de 1973, que traduí els textos de la missa al valencià. Cal recordar que va ser gràcies a aquella comissió, presidida pel P. Pere Riutort, que va nàixer el Llibre del Poble de Déu, missal dominical i festiu, aprovat pels “bisbes del País Valencià” el 9 d’Octubre de 1974, hui fa 50 anys.

Aquella va ser una edició que els bisbes, amb la seua aprovació (que mai no han derogat), van declarar “apta per als actes litúrgics fins la publicació de les edicions cultuals valencianes”, que els cristians valencians encara estem esperant.

Els bisbes que aprovaren el Llibre del Poble de Déu, aquell 9 d’Octubre de 1974, eren: José Mª García Lahiguera, arquebisbe de València; Pablo Barrachina, bisbe d’Oriola-Alacant; Josep Mª Cases Deordal, bisbe de Sogorb Castelló (l’únic bisbe que creia en la normalització del valencià a l’Església); i els auxiliars de València, Jesús Pla Gandia i José Gea Escolano.

Aquest missal dominical i festivo, que (vull tornar-ho a repetir), mai no ha estat derogat, va ser preparat per una comissió presidida pel P. Pere Riutort, un home providencial que ens va ajudar als cristians valencians a pregar Déu, sense renunciar a la nostra llengua.

Desgraciadament, cap de les diòcesis valencianes encara no ha fet un homenatge públic als membres de la comissió que prepararen el Llibre del Poble de Déu. Per això ha estat tan important el documental, “Déu també parla valencià”, emès per À Punt el 9 de setembre passat, per reivindicar el P. Riutort i el seu treball a favor de la litúrgia en valencià.

Si el papa, el passat 1 d’octubre, va demanar perdó pels pecats de l’Església, els bisbes valencians haurien de demanar perdó pel buit que els seus predecessors van fer al P. Pere Riutort i pel boicot al Llibre del Poble de Déu, ja que malgrat que fou aprovat per ells, després no afavoriren que a les parròquies (a excepció de la diòcesi de Sogorb-Castelló), s’utilitzara aquest Missal.

És hui 9 d’Octubre, aniversari de la Dedicació de la catedral de València i Dia Nacional del País Valencià, quan es compleixen 50 anys de la presentació, per part dels bisbes del País Valencià, del Llibre del Poble de Déu, el missal dominical i festiu preparat pel P. Pere Riutort i editat per Gorg, per poder celebrar l’Eucaristia en valencià. El Llibre del Poble de Déu és el missal per a aquells que volem pregar sense amagar o anul·lar la nostra llengua. Per això aquest missal ens permet als cristians, pregar sense deixar de ser valencians.

Com he dit abans, va ser el 9 d’Octubre de 1974, hui fa 50 anys, quan l’arquebisbe de València, Jose Mª García Lahiguera, juntament amb els seus bisbes auxiliars, Jesús Pla i José Gea i els bisbes Pablo Barrachina, d’Oriola-Alacant i Josep Mª Cases, de Sogorb-Castelló, presentaven el Llibre del Poble de Déu. Els cinc bisbes en el text de presentació d’aquest missal dominical i festiu, desitjaven que la implantació de la litúrgia en llengua vernacla a l’Església, portara “fruits de major unitat, de major comprensió i vivència de la Paraula de Déu”. Els bisbes valencians afegien encara: “Ens plau presentar hui als fidels valencians, aquesta edició del Missal Dominical i Festiu, que esperem que siga instrument de profitosos bens espirituals”. I malgrat tot, després, els mateixos bisbes (a excepció de Cases), boicotejaren el Missal que ells havien aprovat.

El Llibre del Poble de Déu conté el cantoral popular, les celebracions de diumenges, festivitats i Setmana Santa, l’Ordinari de la missa, Sagraments i Misses Rituals dels Sagraments i de la Professió Religiosa, la litúrgia dels Difunts, un apèndix del Missal Romà, litúrgia en llatí i diverses pregàries litúrgiques per a misses de xiquets i “de reconciliació”, així com oracions en família, en grup o individuals.

Amb la seua aprovació eclesiàstica, els bisbes del País Valencià, hui fa 50 anys declaraven aquesta obra, “apta per als actes litúrgics fins a la publicació de les edicions cultuals valencianes” que, com he dit abans els cristians valencians encara estem esperant, quan fa gairebé 60 anys de la clausura del Concili Vaticà II.

Els textos litúrgics del Llibre del Poble de Déu, són una adaptació per a ús de les diòcesis de València, Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló, aprovada pels bisbes i realitzada per la Comissió Inter-diocesana corresponent.

Desgraciadament, tant el P. Riutort com els preveres valencians que utilitzaren aquests textos oficials, com ens recordava l’amic Rafa Roca en el seu article “La missa de Judes”, van ser atacats i insultats (davant la passivitat dels bisbes), per gent que no estimava el valencià i que només tenia com a objectiu castellanitzar, encara més, l’Església Valenciana. I el més greu de tot va ser que els bisbes que aprovaren eixos textos, a excepció del bisbe Josep Mª Cases Deordal, de Sogorb-Castelló, mai no van fer seu aquest missal que, paradoxalment, ells mateixos havien aprovat.

Fa uns anys l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (davant la passivitat dels bisbes per presentar a la CEE el Missal Romà en valencià), constituí una comissió per a traduir els textos litúrgics al valencià, uns textos que s’utilitzen en la missa que retransmet À Punt cada diumenge des de la parròquia de l’Assumpció de la Mare de Déu de Torrent. Per això uns anys, el Missal Romà traduït al valencià per l’AVL, va ser entregat a l’arquebisbe de València perquè fora aprovat. Però eixe Missal, des de fa anys i més anys, dorm el son dels justos en algun calaix d’algun despatx del palau episcopal de València. I mentrestant, els cristians valencians podem celebrar la nostra fe en la nostra llengua, amb el  Llibre del Poble de Déu i amb els textos no oficials de l’AVL.

Cal recordar que un grup de preveres valencians escriví una carta a l’arquebisbe de València, amb data de 29 de juny de 2016, per demanar al cardenal Cañizares l’aprovació dels textos litúrgics en valencià. També fa falta recordar que més de 20000 valencians, el 1965 i fent-se ressò del Vaticà II, firmaren un document demanaven la introducció de la llengua vernacla a l’Església valenciana.

Però hui, 50 anys després de l’aprovació del Llibre del Poble de Déu, els cristians valencians continuem marginats al si de la nostra Església, per uns preveres que arraconen el valencià a la litúrgia. A diferència d’altres comunitats lingüístiques  que al País Valencià sí que veuen acollides i respectades les seues llengües. Com ha de ser. Així, per exemple (com ho vaig llegir a la web de l’Arzobispado de Valencia) a la parròquia de Sant Valer i de Sant Vicent, del barri valencià de Russafa, se celebra una Eucaristia en xinés cada diumenge. Fins i tot la parròquia va editar un devocionari bilingüe castellà-xinés. No valencià-xinès!!

Per la seua part, la parròquia de Santa Anna, també de València, celebra una missa setmanal en portuguès per als catòlics portuguesos i brasilers. La parròquia dels Sants Joans, igualment de València, celebra misses en italià els dissabtes per la vesprada. I en Sant Joan de l’Hospital, se celebra la missa en anglès. Finalment, la parròquia de la Mare de Déu del Roser, també de València, celebra missa en polonès, els diumenges i a l’antic convent de la Trinitat, la comunitat greco-catòlica celebra en ucraïnès cada diumenge.

I mentrestant el valencià continua quedant-se a les portes dels temples. I es que en ple segle XXI, a les parròquies del País Valencià la majoria dels preveres continuen discriminant la llengua dels valencians. Cal recordar que el gran error de l’Església Valenciana després del Concili, va ser passar del llatí al castellà, ja que l’arquebisbe Olaechea, considerava que la llengua de Cervantes era la llengua dels valencians, menyspreant per complet la llengua de Sant Vicent Ferrer.

L’última anècdota que he conegut en relació a la marginació del valencià, me la va contar l’amic Francesc Jordà. Fa uns anys batejaren la seua filla i ell i la seua esposa demanaren al capellà que el bateig fora en valencià. “Cap problema”, els va dir ell. La sorpresa vingué quan a la celebració, el sacerdot els va dir “ara anem a resar el Pare Nostre en castellà perquè el puga resar tot el món” (?) ¿Aquell sacerdot creia que tot el món resava en castellà? El meu amic Francesc, la seua esposa i els padrins de la xiqueta li digueren al capellà que no, que el Parenostre s’havia de resar en valencià que era la llengua que entenien i parlaven els pares de la menuda que era batejada, la llengua dels padrins, dels amics i de tota la gent que participava en la celebració. Aquesta és la manera de reivindicar la nostra llengua  l’Església i no claudicant davant aquells que pensen que “todo el mundo reza en castellano. Com si Déu no entenguera el valencià. I és que a l’Església estem acostumats a que per pregar, s’ha de fer com sentíem en ple franquisme: “Hable usted en cristiano”.

Conec un capellà jubilat, bon amic, que celebra la missa a la parròquia de Maria Auxiliadora d’Algemesí, una parròquia que fa tota la litúrgia en valencià, amb la satisfacció dels feligresos. Aquest sacerdot s’ha ofert també a celebrar la missa a una altra parròquia del mateix poble. La única condició que ha posat (per altra part, del tot raonable) és fer-la en valencià. Segons em contava ell mateix, això és un problema per al rector. ¿Un problema celebrar la missa en valencià en un poble valencianoparlant? Surrealista!

Vaig conèixer Pere Riutort l’octubre de 1974, quan vaig començar els estudis universitaris a València. De seguida em vaig integrar a la Paraula Cristiana, una associació de cristians que volíem celebrar la nostra fe en valencià. Allí vaig conèixer el P. Pere Riutort, el jesuïta Francesc de Borja Banyuls, l’escriptor Martí Domínguez, Robert Moròder, Joaquim Meneu, Cristòfor Aguado, Ramon Haro…..Primer fèiem les reunions a la Casa Professa de la Companyia de Jesús, la carrer de la Sènia i més tard en un piset del carrer Jofrens, al costat de la plaça Rodona de València.

Els bisbes valencians haurien de fer cas del que, només fa uns dies, deia l’arquebisbe de Trujillo i president de la Conferència Episcopal del Perú, Miguel Cabrejos: “L’Església està cridada a avançar en la inculturació de l’Evangeli en els diversos llocs i cultures”. ¿Ho entenen això els capellans que exclouen de la litúrgia la nostra llengua?

Fa uns anys, en unes declaracions a la Cope, l’arquebisbe valencià, Antonio Cañizares, deia que “se ha de evangelizar la cultura”. Però ¿quan inculturarem l’Evangeli? ¿quan serà una realitat que l’Evangeli puga proclamar-se en valencià, amb tota normalitat, de la mateixa manera que es proclama en coreà, en nàmbia o en xinès?

L’estiu de 2014 el papa Francesc, quan va rebre els campions de futbol els va dir: “És part (el futbol) de la meua identitat cultural”. I el 28 d’agost del mateix any, el papa afirmava també: “Crist no anul·la les cultures”. ¿I per què l’Església del País Valencià continua ignorant i menyspreant la llengua i la cultura dels cristians valencianoparlants?

Recentment el Consell d’Europa ha fet un toc d’atenció a Espanya per la sentència del TSJC, que imposa un 25% de classes en castellà a l’escola, si una família ho demana. Què diria el Consell d’Europa si sabera que a la major part de les parròquies del País Valencia la litúrgia es fa en castellà, excloent la nostra llengua? També els bisbes valencians rebrien un toc d’atenció. I ben merescut! I això després de més de 50 anys de la clausura del Vaticà II. ¿No és hora ja que l’Església valenciana aplique la “Sacrosanctum Concilium” per fer realitat Pentecostès a les esglésies del País Valencià?