Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

31 de juliol de 2011
0 comentaris

“El jardí de les delícies”, article de Gabriel Janer Manila, publicat ahir a Levante-EMV

     Per la seua importància i pel que diu us el deixe ací:

” Podríem dir que som a la plenitud de l´estiu. Llegesc que els batles dels pobles estan preocupats. Temen que les festes —les velles festes que significaven el triomf de la vida— es converteixin en un desgavell d´alcohol i misèria. Arreu s´allargassen els joves: sobre la gespa dels jardins públics, damunt les voravies, pels camps de rostoll. Onsevulla amollen els orins. Beuen. Hi ha qui beu directament de la garrafa, d´altres del poal. N´hi ha que prenen droga. N´hi ha d´altres que boixen a la vista de tothom, però ningú no els mira. Quin interès té veure boixar un altre? N´hi ha que s´aferren a les soques dels arbres. N´hi ha que vomiten. De tot això se´n diu «una botellada». Em costa pensar que és veritat. Per què em recorda el jardí de les delícies de Hieronymus el Bosco?


Sembla que aquella gent —l´espai és irreal i absurd— ha tornat boja. Com una pesta que s´estén arreu. El pintor mostra un paisatge terrible: els éssers humans es mouen entre rates, i insectes voladors, i rèptils que s´arrosseguen per terra, i amfibis, i peixos que criden, i òlibes. És un món estrany i absurd. Aquests joves que s´ajunten en massa i corren escapats a reunir-se perquè la xarxa els convoca, deuen haver estudiat als instituts, molts d´ells deuen fer estudis universitaris. De què serveixen els estudis universitaris si no extreuen de nosaltres el sentit de la dignitat i la justícia? Quan la raó dorm, els monstres s´apoderen inevitablement de l´escena, o segueix governant la irracionalitat. No és fácil de viure en el món que hem construït.Les festes antigues eren el resultat de l´esforç dels homes i les dones dels nostres pobles per mantenir unes paraules, uns gestos, uns balls, uns perfums —viure la festa era embriagar-se amb la bona olor que la festa exhalava: olor de murta, olor d´alfabeguera, suor de festa—, uns colors, unes accions que definien la voluntad de viure de la col·lectivitat. El poble bategava en la festa: els seus mites, les seves imatges, el seu món. I el seu ball. El meu pare contava que els joves del seu temps havien hagut de combatre contra el beatum per obtenir el permís de fer el ball a la plaça pública. Volien que fos un ball d´aferrat i hi havia qui hi posava traves. Traves morals, vull dir. Eren els anys de la Segona República. Volien que el ball fos lliure, desculpabilitzat, alegre. Aquell any, contava el pare, varen fer-se seva la plaça i ballaren fins a l´alba. Alguns s´enamoraren, la nit del ball. I es begueren les espires de tots els focs. No comportaren que ningú els esbucàs el ball. Sabien —potser els ho dictava l´instint—que la llibertat dels homes es mesura per la seva capacitat de somni. I somniaren un món on era possible defensar-se de la desesperació i de l´engany. On els dies i les nits existeixen perquè hi siguem feliços. També pensaren que l´avorriment i el fàstic són una traïció a la festa.Poc temps després, el beatum i els seus aliats posaren punt final al ball de la plaça. S´acabà l´alegria. S´esborraren les festes i l´illa va omplir-se de dol i poquedat. D´això ara ha fet setenta cinc anys. Però, aquell any —deia el pare—, la plaça va esser d´aquells joves que volien ballar d´aferrat. Per una nit, potser només va esser durant una nit, la festa fou un luxe dels pobres.”

75é ANIVERSARI DE LA II REPÚBLICA
14.04.2006 | 1.59
A Sense categoria
El valor del do
04.05.2015 | 5.04

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.