Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

EL FUTBOL I ELS XIQUETS (O LA JOVENTUT EN GENERAL)

L’altre dia denunciava l’explotació infantil per part
d’algunes multinacionals relacionades amb el món de l’esport (i concretament el
futbol). Avui vull continuar amb aquesta reflexió i la relacionaré amb les
escoles de futbol. Als equips de primera divisió sol haver allò que anomenem
escoles de futbol, en les quals xavals de 12 anys en avant estudien en règim
d’internat, quan acaben les classes es dediquen a entrenar de manera intensiva
i per a estudiar tenen les nits, ja que no tenen altres moments del dia. Són
escoles cares, per exemple la del Reial Madrid costa 1.600 € al mes, col.legi i
residència. Amb un règim dur, normes estrictes, inclús amb uniforme al
col.legi. Tenen objectius de formació personal i també futbolística.

Abans d’aquestes edats hi ha casos en què són
fitxats per equips grans, però viuen a les seues cases i han d’acudir als
entrenaments i partits. Hi ha un cas en què un pare duu el seu fill d’onze anys
per tal d’entrenar a 175 km
i altres tants de tornada, tres vegades a la setmana.

De tots els xavals, molts poquets són els que
arriben al professionalisme en les màximes categories, perquè l’entrada
d’estrangers fa que tinguen poques oportunitats. Paga la pena dur aquest tipus
de vida? I què passarà amb els que arriben a professionals? Quina formació
rebran si l’únic objectiu és fer estrelles? Quan gaudeixen de la família i els
amics?

Cada cap de setmana (i va a més!) tenim notícia
d’agressions de pares a àrbitres, entrenadors o altres jugadors perquè el seu
fill no guanya o li han fet una traveta, i aqueixes agressions tenen lloc
davant dels fills, que entenen que el que no s’aconsegueix amb l’esport es pot aconseguir amb la violència. Els adults projectem frustracions als fills, i
descarreguem la nostra violència als terrenys de jocs en la seua presència.
Quins valors transmetem als fills?

Però són pocs els que triomfen. Els més corren
perill de sentir-se fracassats a una edat massa jove. Hem pensat què fem, amb
els nostres xiquets amb la idealització del futbol? Han reflexionat per un
instant els dirigents dels equips sobre les conseqüències negatives que tot açò
representa per als xiquets?

Tenim feina si volem fer-ne. Bona vesprada

  1. Tinc un fill de 9 anys que juga a bàsquet de puta mare, i tinc molts dubtes, no sè que fer, no sé si dur-lo a un equip important i que li facin una prova, visc en un poble  això em suposaria un petit trasbals, o deixar que passi en temps i dèu dirà.
    Si continua jugant amb l’equip del poble es pot quedar estancat i perdre una bona oportunitat, si el duc a fora el puc cremar o generar-li unes espectatives desmesurades acompanyades de posterior fustració etc etc etc.
    Sóc un pare conscient perquè he sigut entrenador esportiu i esportista i sé el pa que s’hi dóna i a la vegada sóc pedagog, amb lo qual en sóc perfectament conscient de tot plegat.
    Sense ànim de frivolitzar aquestes coses també porten certs malestars familiars i generen dubtes, de vegades penso que millor que no  tingués qualitats.

  2. Fa un parell d’anys, revisant revistes que el meu pare guarda a les golfes de casa, vaig trobar un exemplar del Science & Vie, que em mereix força confiança, que es feia ressò d’un estudi a nivell europeu que mostrava que els joves que practicaven esport escolar, més enllà de cinc hores a la setmana (competició i entrenaments), globalment presentaven pitjors resultats a deu anys vista que els altres en la major part dels camps estudiats, recordo: nivell d’estudis assolit, estabilitat emocional, consum d’alcohol i altres drogues, problemes legals…
    Em va impressionar força, i més que aquesta mena d’estudis, ni que sigui per rebutjar-los, s’esmenti mai dins les escoles. No, es pren com a axioma, que l’esport és bo. D’alguna manera els esports problemàtics per la revista eren els competitius, i no n’esmentava alguns, com els de muntanya, que no tenen aquest caire.
    Senzillament observant els meus companys d’escola, he confirmat una mica tot això, globalment els “esportistes” tenen menys rendiment i més propensió a resultar conflictius (parlo ara com a alumna mitjancera en conflictes a la meva escola).
    El pitjor del cas, és que hi ha un plegat d’activitats possibles per a joves, que sovint no es poden fer per manca de temps dels estudiants que s’hi podrien apuntar. Però els equips de competició sempre estan plens. Sembla que molts pares consideren que apuntar el seu fill a un grup de joves científics (l’any passat vam fracassar en intentar muntar-ne un) és una pèrdua de temps, però l’equip de volei, no.
    I quan un grup d’alumnes mirem de fer la nostra revista, força professors ens diuen que perdem el temps. Posant-me cínica, diuen literalment que el que ens convé fer són aquells treballs llarguísims, que per a alguns son trivials (i avorridíssims) i per altres queden fora de les seves possibilitats reals i només els saben omplir de “apalla”, això sí, el millor presentada i enquadernada possible.
    Es per això que et felicito de tot cor com a persona implicada, en la denúncia que fas de l’estat de les coses, per exemple en aquest cas del futbol dels adolescents.
    I faig esport, m’agrada anar a escalar…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.