Els Papers de Santa Maria de Nassiu

El dret espanyol a separar-se

En aquests moments en què es diuen molts disbarats sobre Catalunya i els catalans, hi ha un silenci trist per part d’uns intel·lectuals espanyols que s’haurien d’enfrontar als qui deformen i menteixen. Recordo altres temps més solidaris.

S’escolten i es llegeixen unes barbaritats que són la prolongació dels atacs -alguns, de grotescos- que s’han llançat durant aquests últims segles. Josep Maria Ainaud en va recollir uns quants en un llibre. Per exemple, just després de la resistència catalana de l’11 de setembre de l’any 1714, el president de la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno va parlar de «la obstinación de Cataluña tan criminal».

Però hi ha algunes dades que haurien de fer pensar els qui parlen de l’espanyolitat com si fos un fet mil·lenari. És significatiu que fos el Consejo de Castilla la institució que digués que «los catalanes serán tratados como castellanos, no deberán desear otro gobierno».

També és Castella -i no un inexistent Estat espanyol- qui diu que «s’han d’esborrar de la memòria dels catalans les seves constitucions, furs i costums». I el mateix Consejo dicta que, en l’àmbit judicial, tot allò que «se actuaba en lengua catalana se escriba en adelante en idioma castellano o latín» (!).

¿On era Espanya com a Estat polític? Recordo, potser a l’escola, uns versos populars que deien: «Por Castilla y por León/nuevo mundo halló Colón».

Un ministre ha proclamat ara que s’ha d’«espanyolitzar» Ca­talunya. No conec cap acudit com aquest, però és més divertit el que va escriure Carmen Rico Godoy al setmanari Cambio 16 l’any 1990. «Pujant al carro de bascos i catalans, ­reivindiquem el dret dels espanyols a l’autodeterminació, amb l’objectiu de perdre’ls de vista definitivament i ben aviat. Reclamem el dret d’autodeterminació dels espanyols per tirar-los per la borda».

Ja veuen quines coses. Que no som espanyols ens ho han dit ells.