Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Hui fa 50 anys, el Papa Joan XXIII inaugurava el Concili Vaticà II, una assemblea dels bisbes de tot el món, que obria un camí d’esperança i de renovació (aggiornamento) al si de l’Església. El Papa Roncalli desitjava un Concili pastoral, allunyat de condemnes i d’anatemes. Un Concili que acostara l’Església al món modern, a la cultura, als científics i als allunyats de la fe. No un Concili per tancar portes i finestres sinó per obrir-les i deixar entrar el vent de l’Esperit, que fa noves totes les coses.
El caràcter afable del Papa bo, que amb el seu somriu feia visible la misericòrdia i la bondat d’un Déu que és pare, va fer possible un clima d’optimisme, que acabà amb segles d’incomprensions i d’enfrontaments al si de les Esglésies cristianes i amb el món. Com digué el cardenal Tarancon, el Vaticà II va “renovar i enfortir l’Església, fent nàixer una nova primavera” al si de les comunitats cristianes i al mateix temps “va crear una atmosfera de simpatia pel món modern”.
El Vaticà II va propiciar una Església de comunió i de fraternitat, que portava el perdó i l’amor de Déu. Una Església que era una llar oberta a tots sense exclusions. Una Església que creixia des de la humilitat, no des de la prepotència o l’arrogància. Ni encara menys, des de la confrontació! Sol·lícita pels desvalguts, allunyada del poder i de la nostàlgia de temps passats, l’Església que va nàixer amb el Vaticà II, era una Església servidora i samaritana, pròxima als pobres i als marginats. Una Església lloc de perdó, de reconciliació i d’acolliment. Oberta i en diàleg amb el món, sense por a la cultura ni a la ciència. 
El Concili, primer amb el Papa Joan XXIII i després amb Pau VIè, va fer nàixer una Església més horitzontal que vertical i que en paraules del teòleg Joseba Andoni Pagola, volia formar “creients de veritat, atents a la vida i sensibles als problemes de la gent, buscadors de Déu, capaços d’escoltar i d’acompanyar, amb respecte, els hòmens i les dones que pateixen i que busquen i no troben la manera de viure més humanament”.
La nit de l’11 d’octubre, després de la llarga sessió inaugural, el Papa Joan XXIII va saludar la multitud reunida a la plaça de Sant Pere, amb unes paraules improvisades, que van commoure el món: “Quan torneu a casa trobareu els vostres fills. Feu-los una carícia en nom del papa. Segurament trobareu alguna llàgrima per eixugar. Porteu una paraula de coratge. El papa està amb els afligits i el qui sofreixen, especialment en les hores de dolor i d’amarguesa”. Amb aquestes paraules, el papa Roncalli resumia la missió d’una Església en aggiornamento, en canvi, en renovació: portar al món el consol, la pau i la joia del Regne. 
Amb més de 2.000 bisbes reunits, el Vaticà II, l’Església optava per estimar i acollir aquells que no són estimats ni acollits per ningú. I optava també per la pobresa, no pels diners. Per l’aventura, no per la seguretat. Per les benaurances, no per l’aburgesament o el moralisme. L’Església començava a aprendre que només té raó de ser des del servei, no des del poder i per això mateix reconeixia en els pobres el sagrament del Crist.
Les quatre grans constitucions aprovades (Lumen gentium, Gaudium et spes, Dei Verbum i Sacrosanctum Concilium) posaven la base d’una nova manera de ser de l’Església.
Amb el Concili, l’Església va aprendre també a dialogar, no a renyir! Perquè Jesús no va renyir els seus contemporanis, sinó que va consolar, curar i donar esperança a la gent, fent créixer la passió pel Regne! Sense condemnes ni exclusions. 
El Vaticà II va propiciar una Església més audaç, que amb humilitat i profetisme, escoltava abans de parlar, acollia en compte de jutjar i perdonava sense condemnar. 
Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, “el Concili va ser una paraula de l’Esperit a l’Església i als hòmens i dones de bona voluntat”. El Vaticà II, que hui és un punt de referència en l’Església, ens urgeix (com diu el P. Josep Mª Soler) “a aprofundir els seus textos i al diàleg de l’Església amb el pensament contemporani”.