Els Papers de Santa Maria de Nassiu

El Vaticà II

El 25 de gener de 1959, a la basílica de Sant Pau Extramurs i només tres mesos després de la seua elecció, Joan XXIII convocava un Concili Ecumènic, davant l’estupor i la por de la Cúria. Degut a aquesta por i a la desconfiança d’un Concili, la Cúria va elaborar uns documents “precuinats”, per tal que el “seu” Concili els aprovara sense discussions i així, en poc temps, els bisbes tornaren a les seues diòcesis.

Però al mateix temps a Centreeuropa, ja es treballava amb temes innovadors, com la renovació litúrgica, els laics, el moviment bíblic, l’ecumenisme o la col·legialitat de l’episcopat, amb teòlegs de primera línea com Congar, Chenu, Schillebeeckx, Danielou, Rahner, Ratzinguer o Küng, molts d’ells perseguits en temps de Pius XIIè o qualificats com a sospitosos d’heretgia, però que a la fi, van ser els grans artífexs del Concili.

Joan XXIII pensava que el Concili havia de tractar tres grans temes: l’estudi i presentació de l’Església, la unitat dels cristians i la pau al món, en una situació de guerra freda.

Segons el teòleg Josep Mª Rovira Belloso, el Concili ja s’estava “preparant” des de mitjans del segle XIX, “amb quatre grans moviments: el litúrgic (amb Dom Guéranger), el social (amb Frédéric Ozanam), el bíblic (amb el P. Lagrange i l’Escola Bíblica de Jerusalem) i el teològic (amb figures com Chénu, Rahner o Balthasar)”.

El 2 de febrer de 1962, es publicava el Motu propio Concilium, fixant la data de l’11 d’octubre per a la inauguració del Concili. El mateix estiu s’envià als bisbes els set primers documents: Litúrgia, Unitat de l’Església, Comunicacions Socials, Fonts de la Revelació, Conservació del Dipòsit de la Fe, Ordre Moral i Castedat, Virginitat, Matrimoni i Família. Cal dir que a excepció del de Litúrgia, cap dels altres textos recollia l’esperit renovador que volia el papa Joan per a un Concili Ecumènic. Per això els cardenals Suenens i Lèger avisaren al papa sobre el caràcter conservador que, degut a la Cúria, tenien els documents.

L’11 d’octubre va tindre lloc la inauguració solemne del Vaticà II, amb 2540 bisbes i diversos observadors no catòlics. El papa Joan, en el seu discurs d’obertura, “Gaudet Mater Eclesiae”, ja donava pistes de quin Concili volia: més que condemnar els errors, el Vaticà II havia de mostrar la misericòrdia i no la severitat.

El papa bo, aquella mateixa nit, en l’anomenat “discurs de la lluna”, manifestava l’esperit que havia d’impregnar el Concili, com a missatge de Bona Nova: “quan torneu a casa (deia a la multitud que s’havia congregat a la plaça de Sant Pere) trobareu els vostres fills. Feu-los una carícia en nom del papa. També trobareu algunes llàgrimes per eixugar. Digueu-los: el papa està amb vosaltres, especialment en les hores de tristesa i d’amargor”.

Veient el rumb que podia tindre el Concili, els cardenals Liénart i Frings (assessorat per Ratzinguer!!) demanaren que la Cúria no fora la que decidira els components de les comissions (amb l’intent de controlar-les) cosa que va ser aprovada. I és que el Concili no podia estar tutelat o vigilat per la Cúria.

El 20 d’octubre, els pares conciliars dirigien un eloqüent missatge al món, en el qual recalcaven la missió de l’Església, que no estava “per a dominar, sinó per a servir”.

Però al si de l’aula conciliar, ràpidament es van formar dos grups, que representaven els dos models d’Església que podia eixir del Vaticà II: una jurídica, piramidal i conservadora, encapçalada pels cardenals Ottaviani, Ruffini i Siri i una altra progressista, centrada en la comunió i la fraternitat i encapçalada per Lercaro, Hélder Câmara, Alfrink, Montini i Suenens. La majoria dels bisbes espanyols, no cal dir, s’alienaren amb les tesis més integristes: defensa de la Cúria, contra l’ecumenisme i la llibertat religiosa.

Aquests dos blocs es van vore clarament a la primera sessió, quan Ottaviani va presentar el document sobre la Revelació, un text marcadament dogmàtic i condemnatori, que va ser rebutjat. De la mateixa manera, el bloc progressista va rebutjar el document sobre l’Església, que havia presentat també Ottaviani. 

Joan XXIII que coneixia bé la Cúria, ja havia dit d’ella: “tenen una mentalitat menuda i reduïda perquè mai han eixit de Roma. No són capaços de vore l’Església amb una perspectiva universal”.

Una data important del Concili va ser l’11 d’abril de 1963, quan el papa Joan XXIII va publicar l’encíclica Pacem in terris, un text que obria un camí a la pau en el món.

El 3 de juny de 1963 moria el papa Joan XXIII, i el 20 del mateix mes era elegit nou pontífex el cardenal Montini, que va voler continuar el Concili, amb l’objectiu de portar a l’Església una nova primavera.

Entre els temes més importants del Concili hi havia el de les llengües vernacles (un tema pendent als bisbats valencians) la concelebració o la reforma del missal i del breviari.

El Concili, dividit en quatre etapes va aprovar, el 4 de desembre de 1963, la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia. Un moment de màxima importància va ser el viatge de Pau VIè a Terra Santa i l’encontre amb el patriarca Atenàgores, el gener de 1964. El maig del mateix any, el papa anunciava la creació d’un Secretariat per als no cristians i el 21 de novembre de 1964 es promulgava la Constitució sobre l’Església i els decrets sobre Ecumenisme i les Esglésies Orientals.

L’última etapa del Concili (del 14 de setembre al 8 de desembre de 1965) va discutir els esquemes sobre la llibertat religiosa, així com la promulgació de la Constitució sobre la Revelació Divina i el decret sobre els laics. El papa va anunciar també l’inici de la reforma de la Cúria.

El Concili es clausurava el 8 de desembre de 1965, amb una idea clara: renovar l’Església, obrir-la a la veu de l’Esperit i afavorir el diàleg amb el món. 50 anys després, encara hi ha molts temes pendents que caldria posar al dia, per fidelitat al Vaticà II. Serà capaç l’Església d’obrir-se al món o preferirà viure tancada en ella mateixa, ignorant la veu de l’Esperit?

Com escrigué el periodista del Concili Henry Fresquet referint-se al papa Pau VIè (“l’autèntic papa de la transició”), l’Església té també hui en dia a les seues mans “els dos extrems de la cadena: la tradició d’ahir, de la qual no vol abandonar res d’allò que té de bo i la tradició del demà”. I seguia Fresquet: “El secret de Pau VIè és el de no fer violència: no trencar l’Església en dos parts i no deixar que es rebel·le l’una contra l’altra, una majoria triomfant i una minoria derrotada”. Desgraciadament, en l’actualitat sembla que hi ha una majoria involucionista, que ha derrotat la minoria conciliar!!

Una de les anècdotes més simpàtiques de Joan XXIII (Juan XXIII, el papa del Concilio, de P. Hebblethwaite, p. 531) va ser quan en ple debat, el papa amb un regle, mesurant una pàgina d’un document, digué: “15 cm de condemnes i només 2 de bones notícies. ¿És així com dialogarem amb el món modern?”. Va ser el cardenal Montini qui en la comissió central fonamentà les paraules de Roncalli i digué: “Els anatemes i les condemnes no són una resposta als errors. Els remeis contra els anatemes, són la misericòrdia, la caritat i el testimoni de vida cristiana”. I es va sentir murmurar al cardenal Ottaviani: “Demane a Déu poder morir abans que acabe el Concili. Així estaré segur que moriré catòlic”!!

Desgraciadament hui en dia a l’Església hi ha molts Ottavianis i pocs Roncallis i Montinis. Que el record del Vaticà II, faça renàixer una nova primavera en l’Església, amb més Montinis i Roncallis, i més Tarancons, Jubanys, Buxarrais, Ponts i Gols…..Amén!! 

                                                       Jordi Bort Castelló  

 
PD: La imatge és de l’estimat Josep Pont i Gol (ACS), que fou bisbe de Sogorb-Castelló de la Plana i arquebisbe de Tarragona i primat.