Els Papers de Santa Maria de Nassiu

La pel·lícula El Cid, m’han fet recordar l’article “València, vista de lluny” d’Artur Perucho, que va nàixer a Borriana el 1902. Periodista i polític, va col·laborar amb les revistes Taula de les Lletres Valencianes, Nova Revista i La Publicitat i va ser professor adjunt d’espanyol i de català a la Universitat de Marburg, els anys 1930-1932. Amb motiu de la guerra espanyola, el 1939 s’hagué d’exiliar a Mèxic, on morí l’any 1956.

El 12 de setembre de 1928, Artur Perucho escrivia a la revista Taula de les Lletres Valencianes l’article esmentat anteriorment, un text que avui, 84 anys després, presenta una gran actualitat!

L’article començava així:“El cronista, des del balcó de casa, veu un braç de mar blava; i la visió lluminosa de la mar li recorda la seua València benamada, per la qual voldria nous dies de glòria esplendorosa. I l’esguard es perd en l’horitzó i, sense saber com, es troba meditant sobre els problemes de la seua ciutat estimada. Pensa en l’estat espiritual de València, i es condol que una ciutat tan dinàmica, tan oposada a l’estèril immobilitat, no s’haja decidit encara per seguir algun camí ben definit”.

I Perucho continuava:

“El diablet que tots portem dins em preguntà:

-Què és això dels camins? Quins camins vols dir? Ja es diu València del Cid!

I sense saber-ho, el diablet interior ha posat el dit a la llaga. València (també avui podríem dir, el País Valencià!) té, efectivament, dos camins a seguir: el de D. Jaume i el del Cid. I davant el dubte resta indecisa. O més ben dit encara: no dubta, no es neguiteja, no sent la vitalitat del problema. Som els individus isolats que ens hem decidit, privadament, per aquesta o per l’altra via.

– I això –demana el diablet- vols dir que té cap importància?

-Ja ho crec que en té d’importància! Els hibridismes són sempre infecunds: un ase és molt superior a un mul, perquè té el do de la fecunditat. València –ja ho remarcà molt encertadament el nostre bon amic Almela i Vivesl- és una ciutat híbrida, i si no es decideix a lliurar-se del seu hibridisme, anirà indefectiblement a la seua anul·lació, com a centre d’irradiació intel·lectual; és a dir: perdrà el més alt atribut de la civilitat”.

La pel·lícula El Cid, m’ha portat el record d’Artur Perucho i la seua defensa d’una via valenciana, el camí de Jaume I, en contra de l’opció d’El Cid. Artur Perucho posava el dit a la llaga, en proposar-nos quin camí hem d’escollir: “Aprofitant uns dies de lleure (deia Perucho) he rellegit els llibres que em van decantar, fa uns quants anys, cap al valencianisme. He pensat que si tots els llegien, es despertaria de seguida el sentiment de valenciania que tots els valencians tenim dins de l’ànima”.

Artur Perucho i “València, vista de lluny” no pot ser més actual en el moment present. L’aposta que feia Perucho pel rei Jaume I, és l’aposta que tots els valencians hauríem de fer, per tal de retrobar en el rei Conqueridor “un camí ben definit”: el camí de la llibertat que ens va llegar el bon rei i que farà possible que es desperte en tots nosaltres “el sentiment de valenciania que tots els valencians tenim dins de l’ànima”.

Article enviat a “cristians.net” pel nostre company Jordi Bort.