Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
8 d'agost de 2010
2 comentaris
El camí de la independència, de Salvador Cardús
És el llibre que acabe de llegir. El recomane a totes i tots. Cal llegir-lo i, si teniu algun dubte sobre la possibilitat de la independència us el traureu del damunt de seguida. És un llibre breu (149 pàgines) i molt aclaridor. Consta de dues parts:
Primera: El deure de la independència.
Segona: Els articles.
El títol de la primera part conté el veritable sentit del mot independència respecte a les nacions sense estat: la independència no és un dret, és un DEURE. I així ho hem d’entendre si realment la volem. I tranquils, que som Europa i no s’atreviran a enviar-nos els tancs ni a declarar-nos la guerra.
Pel que fa a la segona part, és el recull dels articles que Salvador Cardús ha publicat des del 30 de setembre de 2005 al 31 de gener de 2010 sobre la independència a l’Avui i la Vanguardia.
Com ha deixat escrit Cardús i podem llegir a la contraportada del llibre “Hem perdut massa hores mirant d’agradar inútilment ESpanya a canvi d’una mica de consideració. Ha arribat l’hora de no perdre-hi més temps, de no fer-nos-hi més mala sang i dedicar totes les energies a pensar el país que volem i com el farem.”
Comparteix això:
Relacionats
La clau de casa
A Sense categoria
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tot açò ve a la frase que Cardús posa a la contraportada: “Hem perdut massa hores mirant d’agradar inútilment Espanya a canvi d’una mica de consideració…”. Sense entrar en pseudohumanismes, açò també és aplicable al dia a dia de molta gent, que intenta agradar al “senyor” i descuida els de la seua classe. Casos com els de la llengua (pas al castellà) o els de la cultura (danses i castellers per bous).
Estarà molt interessant aquest llibre, promet llegir-lo. Potser, llibres com aquestos, que poden fer obrir els ulls i despertar consciències, siguen els més pareguts a l’obra que el filòsof grec va iniciar un dia. Ell ho feia dedicat a un món ideal. Nosaltres fa temps que hem deixat la utopia per a convertir-la en realitat. I estic convençut que vencerem!
Si jo fóra ells, no estaria content, encara que creguen que imposen el castellà i que el País Valencià és tan seu. Em preocuparia de veure que cada dia els concerts estan més plens, que cada dia naix un nou grup, músic, escriptor o mestre que no segueix el seu règim, que cada dia els joves obrin els ulls i veuen què està passant. No hem perdut mai, ni en Almansa, ni en la Guerra Civil, ni en l’actualitat. Simplement som els no-vencedors. I, tal vegada, des d’un punt de vista -potser massa optimista- els perdedors són ells.
En fi, era una xicoteta opinió hehe.
Salutacions, tocaio!