Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Amb Eduard se’ns va una part de la nostra història local, comarcal i de País; però la seua empremta quedarà per sempre. La meua amistat amb el seu fill menut va fer que el tractés el suficient per descobrir que tenia davant meu una gran persona en tots els aspectes. Les poques converses de jove que vaig tenir amb ell van servir per despertar en mi l’estima a la nostra terra, la nostra llengua, el nostre patrimoni i les nostres tradicions. Algemesinenc de pro, la seua figura es projecta, a l’ombra del campanar, al costat d’altres algemesinencs predilectes com Martí Domínguez, Joan Girbés, Segura Lago, Joaquim Pérez o Leonardo Borràs entre d’altres. Sé, per múltiples vies, que quan en els anys seixanta i setanta a les nostres contrades pràcticament ningú coneixia tan sols ni la paraula “nacionalisme” Eduard, persona profundament culta i autodidacta, ja tenia ben afermada la seua estima i compromís amb la cultura dels valencians; i a més ho feia en el peculiar context d’Algemesí. No podem oblidar que l’amor a la seua llengua i a la seua cultura, cosa estranya a l’església valenciana, sorgí, no com una reacció a la cultura catòlica oficial, sinó com una conseqüència dels compromisos que emanaven de la seua fe. Eduard demostrà a molts que nacionalisme i fe no eren incompatibles, sinó tot el contrari que es reforçaven mútuament. No és doncs d’estranyar que ell fos un dels impulsors del llegendari IPA que posà a altre cristià i nacionalista, com fou Joan Girbés, al front del primer ajuntament democràtic postfranquista.

Sempre recordaré que va ser ell el que un dia de juny de 1992, mentre anava jo per la porta de l’aire i ell anava a sa casa del carrer València, em cridà per dir-me “Bermúdez, tinc una mala notícia per donar-te: ha faltat Joan Fuster”. Amic personal de Fuster, amb qui sé que compartí moltes tertúlies, va ser ell qui, afectat, em donà una notícia que li acabaven de donar i que venia de comunicar a no sé qui. Recorde que em va dir que eixe dia el País Valencià es quedava orfe. Avui, el nacionalisme algemesinenc també.

No sóc jo la persona adequada per parlar-vos d’aquesta figura tan gran –possiblement poc reconeguda i valorada al nostre Algemesí-, però hui no podia escriure d’altra cosa. Poc és el que jo us puc contar de la seua tasca, però és per tots conegut el seu treball per la conservació i manteniment del patrimoni artístic, artesanal i popular valencià. Una visita a les seues cases d’Algemesí, Albalat o a l’hort d’Alzira ho testimonien. Eduard, però, no sols ha salvat i recuperat valuosíssimes obres d’art , d’artesania i mobiliari de múltiples cases tradicionals a punt de ser enderrocades, sinó que ha estat  l’alma mater de no menys nombroses intervencions i restauracions en el patrimoni artisticoeclesial valencià. Per sort Eduard ha estat un home que ha sabut viure el seu temps afortunadament amb la sensibilitat d’altres temps. Gràcies a ell s’ha conservat i recuperat part del patrimoni que els valencians d’altres generacions ens havien llegat. Mentre que altres s’emboliquen en la seua senyera per destruir i fer negoci amb el patrimoni material i pecuniari valencià, Eduard, calladament, dedicà la seua vida a protegir-lo i gaudir-lo. Possiblement per totes aquestes raons, en eixos difícils anys de la transició, i en plena “batalla de València”, la seua casa d’Albalat fou objecte d’una lamentable agressió.

Sobre la seua figura com a cap d’una gran família només dir que veure ahir a tots els seus fills –i néts- al voltant de la figura no menys gran d’Amparo, la seua dona, deixa palés com, les grans persones, ho són sempre en tots els aspectes. A la seua família, i especialment a Amparo, una forta abraçada.

Eduard Sarrió Gonzalvo, in memoriam.