Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
ecleSALia 4 de maig de 2010 Declaracions recollides per Stéphanie Le Bars a Le Monde, el 3 d?abril de 2010. L?ESGLÉSIA CORRE EL RISC DE CONVERTIR-SE EN UNA SUBCULTURA
Entrevista a Monsenyor Rouet, Arquebisbe de Poitiers
L’arquebisbe de Poitiers, Mons. Albert Rouet és una de les figures més lliures de l’episcopat francès. El seu llibre “J’aimerais vous dire”, Bayard, 2009, un best-seller en la seva categoria (n’ha venut més de 30.000 exemplars, i ha rebut el premi 2010 dels lectors de La Procure), llença una mirada bastant crítica sobre l’Església catòlica. Amb motiu de Pasqua, Mons. Rouet ofereix aquestes reflexions d’actualitat i el seu diagnòstic sobre la institució.
L’Església catòlica es veu sacsejada des de fa mesos per la revelació dels escàndols de pedofília en alguns països europeus. ¿L’han sorprès?
Primer m’agradaria precisar una cosa: perquè es doni la pedofília calen dues condicions, una perversió profunda i poder. Això vol dir que qualsevol sistema tancat, idealitzat, sacralitzat, és un perill. En la mesura que una institució —també l’Església— es constitueix en base a un dret privat, es creu en posició de força, resulten possibles les derives financeres o sexuals. Això és el que posa de manifest aquesta crisi i això ens obliga a tornar a l’evangeli: la debilitat de Crist és constitutiva de la forma de ser de l’Església.
A França, l’Església ja no té aquest tipus de poder, per això ens trobem davant de faltes individuals, greus i condemnables, però no davant d’un assumpte sistemàtic.
Aquestes revelacions arriben després de diverses crisis que han marcat el pontificat de Benet XVI. ¿Què és el que posa l’Església entre l’espasa i la paret?
Des de fa algun temps, l’Església pateix tempestes internes i externes. Tenim un papa que és més un teòric que un historiador. Continua sent el professor que pensa que quan un problema està ben plantejat ja està mig resolt. Però en la vida, això no és així; ens trobem davant la complexitat, davant la resistència de la realitat. Ho veiem ben clar en les nostres diòcesis, on fem el que podem! L’Església té dificultats per situar-se dins l’agitat món d’avui. I aquí hi ha el cor del problema. Em preocupen dues coses de l’actual situació de l’Església. Actualment hi ha com una congelació de la paraula. Per tant, qualsevol qüestionament de l’exegesi o de la moral és pres com a blasfem. Qüestionar és una cosa que ja no passa automàticament i això és una pena. Al mateix temps, en l’Església hi regna una atmosfera de suspicàcia malsana. La institució se enfronta al centralisme romà que recolza sobre una xarxa de denúncies. Certs corrents dediquen temps a denunciar les posicions de tal bisbe o tal altre, fent informes contra un, guardant dossiers contra un altre. I això s’ha intensificat amb Internet.
Per altra banda, veig una evolució de l’Església que és paral·lela a la de la nostra societat. La societat vol més seguretat, més lleis; l’Església, més identitat, més decrets, més reglaments. Ens protegim, ens tanquem. És el senyal més clar d’un món tancat, ¡i això és un desastre!
En general, l’Església és un bon mirall de la societat. Però actualment, en el seu interior són especialment fortes les pressions relatives a la identitat. Hi ha tot un corrent, que no reflexiona gaire, que ha assumit una identitat de tipus reivindicatiu. Després de la publicació en la premsa de caricatures sobre la pedofília en l’Església, ¡he rebut reaccions dignes dels integristes islàmics en ocasió de les caricatures de Mahoma! Quan apareixes de forma ofensiva, et desqualifica.
El president de la conferència episcopal, Monsenyor André Vingt-Trois, ho ha tornat a dir, a Lourdes, el 26 de març: l’Església francesa està marcada per la crisi de vocacions, el descens en la transmissió de la fe, la dissolució de la presència cristiana en la societat. ¿Com viu vostè aquesta situació?
Intento prendre nota que estem al final d’una època. Hem passat d’un cristianisme de costum a un cristianisme de convicció. El cristianisme s’havia mantingut sobre el fet d’haver-se reservat el monopoli de la gestió del sagrat i de les celebracions. Amb l’arribada d’altres religions i amb la secularització, la gent ja no recorre a aquella idea del sagrat.
Però ¿podrem dir potser que la papallona és “més” o “menys” que el seu capoll? És una altra cosa. Per això no m’agrada raonar en termes de degeneració o d’abandonament: estem en procés de mutació. Ens falta encara calcular l’amplitud d’aquesta mutació.
Fixi’s en el que passa en la meva diòcesi: fa setanta anys, tenia 800 capellans. Actualment, en té 200; però també compta amb 45 diaques i 10.000 persones que estan involucrades en les 320 comunitats locals que començàrem a crear fa quinze anys. I això és molt millor. Hem d’acabar amb la pastoral tipus SNCF ( la companyia de trens, a França). Hem de tancar algunes línies i obrir-ne unes altres. Quan un s’adapta a la gent, a la seva manera de viure, als seus horaris, l’assistència augmenta, també a la catequesi. I l’Església té aquesta capacitat d’adaptació.
¿Com?
Nosaltres ja no tenim el personal suficient per a una divisió territorial amb 36.000 parròquies. Llavors, o bé ho considerem una desgràcia de la qual voldríem fugir a qualsevol preu, i tornem a sacralitzar els capellans, o bé inventem una altra cosa. La pobresa de l’Església és una provocació perquè obrim portes noves. ¿L’Església ha de recolzar en els seus clergues o en els seus batejats? Jo crec que l’Església ha de confiar en els laics i deixar de funcionar sobre la base d’una divisió territorial medieval. Això és un canvi fonamental. I un repte.
¿Aquest repte suposa obrir el sacerdoci a homes casats?
¡Sí i no! No, perquè imagini’s que demà jo ordenés deu homes casats, que els conec. No és això el que ens cal. No els podria pagar. Haurien de treballar per tant, i no estarien disponibles per als sagraments més que els caps de setmana. Així retornaríem a una imatge del capellà vinculada només al culte. Seria una falsa modernitat.
Ara bé, si canviem la manera d’exercir el ministeri, si la seva funció en la comunitat és una altra, llavors sí, podem considerar l’ordenació d’homes casats. El capellà no ha de continuar essent el patró de la parròquia; ha de donar suport als batejats perquè arribin a ser adults en la fe, ha de formar-los, evitar que es repleguin sobre ells mateixos. Els ha de recordar que són cristians per als altres, no per a ells mateixos. Llavors, ell presidirà l’eucaristia com un gest de fraternitat. Si els laics continuen sent menors d’edat, l’Església no tindrà credibilitat. Ha de parlar d’adult a adult.
Vostè considera que la paraula de l’Església ja no s’adapta al món. ¿Per què?
Amb la secularització, es va formar una mena de “bombolla espiritual” dins de la qual les paraules floten. Començant per la paraula “espiritual”, que cobreix pràcticament qualsevol tipus de mercaderia. Per tant, és important donar als cristians els mitjans per identificar i expressar els elements de la seva fe. No es tracta de repetir una doctrina oficial sinó de permetre’ls que diguin lliurement la seva pròpia adhesió.
Sovint el que no funciona és la nostra manera de parlar. Cal baixar de la muntanya al pla i fer-ho humilment. Per fer-ho cal un gran treball de formació, ja que la fe s’ha convertit en una cosa de la qual no es parlava, entre els cristians.
¿Quina és la seva preocupació més gran sobre l’Església?
El perill és real. L’Església corre el risc de convertir-se en una subcultura. La meva generació estava apegada a la idea d’inculturació, a la immersió en la societat. Actualment, el risc és que els cristians es tanquin i s’endureixin simplement perquè tenen la impressió de trobar-se amb un món d’incomprensió. Però no és acusant la societat de tots els mals com il·luminarem la gent. Al contrari, fa falta una immensa misericòrdia cap a aquest món on milions de persones moren de fam. Ens toca a nosaltres amansir aquest món, ens toca a nosaltres tornar-nos més amables.
(Eclesalia Informatiu autoritza i recomana la difusió dels seus escrits, indicant-ne la procedència)
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
si es convertirà en una subcultura… El que crec -i és una opinió personal- es que l’Església catòlica apostòlica i romana ja fa molts i molts anys que es va convertir en una organització criminal, i que té poc a veure amb les ensenyançes de la Bíblia (a no ser pel retrat que se li fa al llibre de la Revelació [Apocalipsi], com a la Gran Ramera i la Gran Babilònia).
Atentament