Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
5 de desembre de 2012
0 comentaris
Dos dies a Poblet, text d’Antoni Puigverd (La Vanguàrdia)
Per un d’aquells atzars que té la vida d’un periodista freelance, enmig del fragor i l’estridència de la campanya electoral, vaig passar dos dies al silenciós monestir de Poblet. En Manel Fuentes feia el seu programa matinal de Catalunya Ràdio des del monestir i em va convidar a participar-hi. Em va costar decidir-me: em feia por no tenir prou temps per complir amb els compromisos que ja tenia: als retrats diaris dels protagonistes de la campanya que havia d’escriure per a La Vanguardia, havia d’afegir-hi la redacció d’una conferència sobre “els mèdia i la política” que havia de pronunciar el dissabte. L’oportunitat de conèixer Poblet per dins va pesar més. Vaig marxar cap a les onze d’un dijous. El dia era fresc i clar. La tardor ha estat força humida: autopista avall, el paisatge destil·lava una bellesa consoladora.
Arribat a Poblet, després d’admirar les vinyes roges i les muralles delicades, em vaig instal·lar a l’hospederia externa, oberta a tothom. És un edifici discret, minimalista, finançat pel Ministeri d’Habitatge (Poblet és patrimoni de l’Estat) que permet viure la quietud del monestir sense fer vida de monjo. És sobri, net, amb mobles de fusta clara, sense televisor. Hi havia una Bíblia sobre la taula on vaig desplegar l’ordinador. Davant meu, a través de la finestra, veia les magnífiques torres que guarden l’entrada d’un monestir on els comtes-reis catalans eren enterrats. El sol de tarda donava a les pedres un color de poma al forn.
Mirant aquestes torres, vaig escriure un parell de retrats electorals. Només uns ocells van passar tota la tarda a la plaça, enfredorits a mesura que el sol se n’anava. De tant en tant, una parella es fotografiava davant la porta del monestir. Quan el cel, començava a agrisar-se, el petit grup presidit per Fèlix Riera va ser rebut pel jove prior, Lluc Torcal (un físic que està redactant una tesi sobre la visió aristotèlica de la ciència), que ens va ensenyar una part del monestir. La part del claustre. Enmig del claustre hi ha el jardí, que evoca el paradís perdut, al qual es retorna: presidit per llum que eleva els cors, dominat la natura (ara només hi sembren plantes silvestres), protagonitzat per l’aigua de la font. Agent de fertilitat, l’aigua és, per als cristians, símbol de vida espiritual. Per això a Poblet, com a tants altres claustres, la font està protegida per un templet gòtic. Cada una dels quatre passadissos del claustre respon a un aspecte de la vida humana: la part del cos (menjador i dormitoris), la de l’esperit (biblioteca i scriptorium), la part on parlar i relacionar-se (locutori, sala capitular) i l’àmbit de la pregària: la porta de l’església.
Sota una foscor cada vegada més densa, observàvem els amples espais gòtics, les pedres fredes i nues. Parlàvem, però fluixet i poc. Parlar poc i bé és la norma dels monjos i nosaltres ens hi vam adaptar, agraïts, descansant de la xerrameca periodística habitual. A vegades parlàvem d’història. De com els liberals de Reus, just després de la desamortització de Mendizábal, van pujar a Poblet per cremar la biblioteca. O de com Frederic Marès, l’escultor que va refer les tombes destruïdes dels reis, va decidir erigir-ne una de nova per a l’únic monarca de Poblet que no en tenia: coberta per un lleó que plora la mort de Martí l’Humà, l’últim rei català. Quan Franco ho va saber, es va ofendre, per això el lleó té cinc urpes: la cinquena tapa les llàgrimes. També vam parlar de la vida monàstica o de les possessions del monestir medieval. Ara els monjos habiten els enormes espais no solament amb la frugalitat i la senzillesa que la fredor de les pedres aquell vespre confirmava, sinó amb voluntat de comprometre’s amb el món actual: els mecanismes d’estalvi d’aigua i d’energia són innovadores i exemplars, a Poblet. Com ho és haver cedit la gestió del restaurant de l’hospederia externa a una empresa social, Fundalis.org, que reintegra nois de la comarca a la formació professional. Vam anar a vespres, després. I a sopar amb els monjos, patates, carxofes bullides, un ou dur, mandarines. L’oli i el vi boníssims, sense marca, de les terres del monestir. Mentre menjàvem, un monjo llegia una reflexió sobre el Vaticà II. Després, vam anar a completes: uns salms recitats a les fosques, en un temple cada cop més fred.
L’endemà, després del programa, vaig decidir quedar-me un dia més. Gairebé no tenia connexió d’internet, però vaig treballar com mai. Tallant de tant en tant l’escriptura per participar, d’oient, a les pregaries dels monjos. Una conversa amb el P. Lluc sobre fe i raó o ciència i teologia, em va oxigenar els prejudicis. Durant llargues hores, vaig escriure la conferència sobre les espirals neuròtiques del periodisme. “Agafem un tema i, com si no hi hagués res més al món, hi donem voltes i més voltes. Cada vegada més obsessivament. Fins que arrosseguem a tothom a la neurosi”. Encara vaig tenir temps d’anar a a fer un volt per la muntanya i parlar amb Modest Corbella, el director de TastPoblet, el restaurant social, un home apassionat i rialler.
Un atzar em va portar a Poblet, enmig de vinyes i espais antics, observant uns homes que resen, cultiven l’esperit i parlen poc i bé. La bellesa de les pedres i el paisatge, la calma, el silenci i els interrogants que vaig tenir temps de plantejar-me em van deixar treballar com mai. Provisionalment alliberat del brogit de la campanya, de les neurosis del nostre temps.
Arribat a Poblet, després d’admirar les vinyes roges i les muralles delicades, em vaig instal·lar a l’hospederia externa, oberta a tothom. És un edifici discret, minimalista, finançat pel Ministeri d’Habitatge (Poblet és patrimoni de l’Estat) que permet viure la quietud del monestir sense fer vida de monjo. És sobri, net, amb mobles de fusta clara, sense televisor. Hi havia una Bíblia sobre la taula on vaig desplegar l’ordinador. Davant meu, a través de la finestra, veia les magnífiques torres que guarden l’entrada d’un monestir on els comtes-reis catalans eren enterrats. El sol de tarda donava a les pedres un color de poma al forn.
Mirant aquestes torres, vaig escriure un parell de retrats electorals. Només uns ocells van passar tota la tarda a la plaça, enfredorits a mesura que el sol se n’anava. De tant en tant, una parella es fotografiava davant la porta del monestir. Quan el cel, començava a agrisar-se, el petit grup presidit per Fèlix Riera va ser rebut pel jove prior, Lluc Torcal (un físic que està redactant una tesi sobre la visió aristotèlica de la ciència), que ens va ensenyar una part del monestir. La part del claustre. Enmig del claustre hi ha el jardí, que evoca el paradís perdut, al qual es retorna: presidit per llum que eleva els cors, dominat la natura (ara només hi sembren plantes silvestres), protagonitzat per l’aigua de la font. Agent de fertilitat, l’aigua és, per als cristians, símbol de vida espiritual. Per això a Poblet, com a tants altres claustres, la font està protegida per un templet gòtic. Cada una dels quatre passadissos del claustre respon a un aspecte de la vida humana: la part del cos (menjador i dormitoris), la de l’esperit (biblioteca i scriptorium), la part on parlar i relacionar-se (locutori, sala capitular) i l’àmbit de la pregària: la porta de l’església.
Sota una foscor cada vegada més densa, observàvem els amples espais gòtics, les pedres fredes i nues. Parlàvem, però fluixet i poc. Parlar poc i bé és la norma dels monjos i nosaltres ens hi vam adaptar, agraïts, descansant de la xerrameca periodística habitual. A vegades parlàvem d’història. De com els liberals de Reus, just després de la desamortització de Mendizábal, van pujar a Poblet per cremar la biblioteca. O de com Frederic Marès, l’escultor que va refer les tombes destruïdes dels reis, va decidir erigir-ne una de nova per a l’únic monarca de Poblet que no en tenia: coberta per un lleó que plora la mort de Martí l’Humà, l’últim rei català. Quan Franco ho va saber, es va ofendre, per això el lleó té cinc urpes: la cinquena tapa les llàgrimes. També vam parlar de la vida monàstica o de les possessions del monestir medieval. Ara els monjos habiten els enormes espais no solament amb la frugalitat i la senzillesa que la fredor de les pedres aquell vespre confirmava, sinó amb voluntat de comprometre’s amb el món actual: els mecanismes d’estalvi d’aigua i d’energia són innovadores i exemplars, a Poblet. Com ho és haver cedit la gestió del restaurant de l’hospederia externa a una empresa social, Fundalis.org, que reintegra nois de la comarca a la formació professional. Vam anar a vespres, després. I a sopar amb els monjos, patates, carxofes bullides, un ou dur, mandarines. L’oli i el vi boníssims, sense marca, de les terres del monestir. Mentre menjàvem, un monjo llegia una reflexió sobre el Vaticà II. Després, vam anar a completes: uns salms recitats a les fosques, en un temple cada cop més fred.
L’endemà, després del programa, vaig decidir quedar-me un dia més. Gairebé no tenia connexió d’internet, però vaig treballar com mai. Tallant de tant en tant l’escriptura per participar, d’oient, a les pregaries dels monjos. Una conversa amb el P. Lluc sobre fe i raó o ciència i teologia, em va oxigenar els prejudicis. Durant llargues hores, vaig escriure la conferència sobre les espirals neuròtiques del periodisme. “Agafem un tema i, com si no hi hagués res més al món, hi donem voltes i més voltes. Cada vegada més obsessivament. Fins que arrosseguem a tothom a la neurosi”. Encara vaig tenir temps d’anar a a fer un volt per la muntanya i parlar amb Modest Corbella, el director de TastPoblet, el restaurant social, un home apassionat i rialler.
Un atzar em va portar a Poblet, enmig de vinyes i espais antics, observant uns homes que resen, cultiven l’esperit i parlen poc i bé. La bellesa de les pedres i el paisatge, la calma, el silenci i els interrogants que vaig tenir temps de plantejar-me em van deixar treballar com mai. Provisionalment alliberat del brogit de la campanya, de les neurosis del nostre temps.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!