Domenico era molt amant de l’esport i del cant; tenia una bonica veu. Per això en canonitzar-lo, el nomenaren patró dels Pueri Cantorum. Es desvivia pels seus companys: els aconsellava, corregia, consolava… Però era valent en la professió de fe i no tolerava paraules malsonants ni blesfèmies. Practicà una profunda devoció a la Mare de Déu. El seu amor a Jesús Sacramenat era extraordinari: gaudia ajudant en la Santa Missa i feia freqüents visites al sagrari. Allí li explicava al Senyor que desitjava ser sacerdot per salvar moltes ànimes en les missions. Però, de sobte se li presentà una misteriosa malaltia, que els metges no pogueren sanar. I estant en un profund sopor, obrí els ulls i digué: “Mireu el que veig: la Santíssima Verge ve a endur-se’m! Era el 9 de març de 1857, i tenia 15 anys.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Es pot saber que et passa, home de Déu? Em sembla molt bé que vulgues rememorar el sant del dia, però t’has llegit tot el que has dit-copiat sobre el pobre Doménec Savi? Ja no t’ho dic per la devoció del llenguatge, que sembla digne de les “Vidas Ejemplares”, com et vaig dir fa poc… sinó pel contingut. Tu, com educador amb experiència i vocació, podries dir a cap dels teus alumnes les autèntiques barbaritats que li ficava en el cap aquest Sant Bosco dels nostres dolors? Fàcil és aconseguir una playstation dels pares (o qualsevol altra bagatel·la… ser sant és una miqueta més difícil. Existeix la perfecció? Cal seguir sempre eixa voluntat de Déu que veges tu com se’ns comunica? Cal dominar absolutament el més important del nostre caràcter? Creus que és normal que un preadolescent tinga tant d’amor a Jesús sagramentat que no isca de la sagristia ni amb aigua calenta? I que actue cap els seus companys com un professor més… Sant seria el professor i els pares que l’haveren d’aguantar. Amén.
Àngel, per favor. Deixa ja d’una la rehabilitació i torna entre nosaltreeeeees!