Diumenge passat moria a Valencia, en un accident de trànsit, atropellat per un cotxe, el pare escolapi Vicent Faus, un personatge ben volgut a Gandia, i especialment conegut i admirat; un personatge a qui, just dos dies abans, l´ajuntament gandià, amb l´admirable unanimitat de tots els grups polítics, havia fet públic que l´honorava com a fill adoptiu, en consideració al molt de bo i de bell que havia fet a favor del patrimoni i del paisatge culturals de la ciutat. També per la seua tasca educativa a favor del valencià a l´escola i en la litúrgia. 
La notícia de la seua mort -travessant de bon matí un carrer- m´havia commocionat, i dolgut, per tractar-se de qui es tractava, però també per la fatal coincidència dels fets. Qui fa possibles aquests esdeveniments atzarosos? Per comentaris compartits, posteriorment vaig saber que el pare Faus estava malalt, i que patia d´un «mal de morir», com sol dir la gent. 
En saber açò, la percepció dels fets em canvià; i vaig deixar de sentir-los com un absurd tràgic. Aquell mortal accident de trànsit va guanyar un sentit nou. Aquella fatalitat la percebia no com una mort anunciada, sino com una mort bonica, que se sol dir en ocasions així. 
I vaig pensar que, tractant-se d´un home religiós, Déu se l´havia volgut endur en un moment excepcional. I això em va aconhortar l´ànim. Perquè els merescuts mèrits culturals i cívics del pare Faus quedaven sentidament reconeguts amb tot el respecte ciutadà, institucional, i religiós. I amb la sincera i afectiva recepció de la ciutadania gandiana. 
Com tocava ser. I com un senyal civil, i qui sap si diví, que la seua obra continuarà essent una bella mostra humil en el paisatge cultural, històric, i civil de la Safor i dels valencians. Per la seua memòria, i per la de tots. 

josep.piera@gmail.com