El 3 de desembre celebrarem el Dia de les persones amb discapacitat, una data que està marcada en el calendari europeu i internacional, ja que va ser proclamada el 1992 per l’Assemblea General de les Nacions Unides, al final de l’anomenat Decenni per als Impedits [sic ], i que posteriorment també va assumir com a pròpia la Unió Europea. És un dia molt significatiu, on al marge dels actes commemoratius oficials que puguin realitzar-se, aquells que ens dediquem professionalment a la discapacitat i / o dependència hem de conscienciar-nos de la necessitat de reivindicar els drets d’aquest sector, si és possible, encara amb més força .
A pocs mesos de les pròximes eleccions autonòmiques i locals, crec que és moment de començar a exigir que les diferents opcions polítiques vagin clarificant els seus programes en matèria social, posant negre sobre blanc les seves propostes. A més, res millor que aprofitar aquests dies, on tots es faran la corresponent fotografia, per reclamar-. Per posar alguns exemples, hauran de donar resposta als centenars de dependents i les seves famílies que encara es troben immersos en un embolic judicial, absolutament injust i provocat per les retallades, la manca de pagament o les revisions indegudes del grau de dependència o el seu PIA . També hauran de resoldre el problema del copagament a la discapacitat, així com establir un adequata i igualitari finançament per a tots els centres d’atenció. I en aquesta mateixa línia, el futur govern valencià no podrà oblidar-se dels autèntics dinamitzadors de l’ocupació social, com són els centres especials, les ajudes estaven congelades des de l’any 1985, però ara, amb l’excusa de la crisi s’han suprimit il·legalment subvencions i reduït les mateixes en més d’un 75%, segons assenyalen algunes organitzacions representatives del sector.
Els drets de les persones amb discapacitat enfonsen les seves arrels en el desenvolupament teòric i doctrinal que ha tingut el principi d’igualtat, el concepte de ciutadania i els drets humans. Sembla, però, que tot això s’ha anat desdibuixant davant els demolidors efectes que està ocasionant la crisi en tots els ciutadans, perllongada extraordinàriament en el temps, i amb major intensitat, en aquells col·lectius especialment vulnerables. A més, en el cas de la Comunitat Valenciana, la manca d’un adequat finançament autonòmic i la ineficaç gestió de la cosa pública que fan els governants, ha retrotret a la discapacitat a l’època on ningú parlava de drets, sinó de beneficència. Dit això, no pretenc plantejar un escenari pessimista, ja que és moment de mirar endavant i que les properes eleccions es converteixin en una autèntica festa de la democràcia, amb plantejaments imaginatius i valents per a un col·lectiu que veritablement necessita la solidaritat de tots.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!