Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Quan vingué la dana ningú no es va recordar de Déu. La Natura actuava sense demanar permís a Déu. L’aigua, feta fang, va cercar el seu llit. La dana era atea. No es veia Déu per cap lloc. La ràbia i la indignació no clavaven Déu pel mig. Déu no tenia la culpa ni tindria la solució. On estava Déu? No se’l veia.

Però va traure el cap en silenci en la imatge enfangada del Crist d’una església de Paiporta. Ahí estava Déu, en el sofriment de les víctimes, dels cristos enfangats de la dana. El fang de la desgràcia va produire el fang del sofriment, però també el fang de la solidaritat i de l’amor.

I aparegueren centenars i milers de cristos que s’enfangaren voluntaris ajudant les víctimes de la dana. En les seues moltes formes d’amor. Ahí estava Déu, enfangat en l’humà. On hi ha amor, siga el que siga, allí està Déu, perquè Déu és Amor.

Imatge: El Crist enfangat de la parròquia de Sant Jordi de Paiporta