Algú ha arribat a dir que el segle XXI “està resultant ser un immens cementeri d’esperances”. El progrés, tan mitificat durant anys, ja que ens oferia el miratge d’un home que cada vegada s’assemblava més a Déu, capaç de les majors proeses y avenços… a la fi s’ha esvaït. Cap d’aqueixos avenços ha servit per tal de configurar un món menys cruel, menys injust i menys insegur.
Aqueixa valoració excessiva del poder de l’ésser humà ha anat marginant la presència de Déu en la vida de l’home modern, estimant-se com innecessari, de vegades un destorb. La immensa majoria de la gent, ja ni pregunta per Ell. Sembla ser que tot allò que l’home necessita es pot comprar en alguna gran superfície… i si no, que espere a les rebaixes.
Així les coses, Eduardo Marina assenyalava al seu llibre Ética para nàufragos el perill de l’ésser humà de la nostra societat que desorientat i sense referències, com nàufrag, va agafant-se en la seua vida a una taula de salvació d’interessos, entenent com a bo allò que em beneficia i dolent allò que em perjudica, sense una certesa clara del que èticament és bo o dolent. L’home modern va renunciant als grans projectes de societat, als horitzons que ens vagen convertint en persones, en comunitats i sembla ser que al crit de “campe qui puga” solament interessa viure al dia, l’ací i l’ara. Viure, a ser possible, sense majors preocupacions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!