Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

Desnutrició infantil, article d’Alberto Moncada (LEVANTE-EMV)

Tres de cada deu nens espanyols se’n van al llit amb gana i van a l’escola sense esmorzar. Gràcies al dinar escolar poden atendre a les classes sense defallir. Espanya s’està començant a semblar a aquests països del Tercer Món una de les característiques dels quals és que els nens estan mal alimentats. Aquesta circumstància tendeix a ocultar-se i només la iniciativa de la Junta d’Andalusia per proveir de menjar als nens ha permès que els espanyols ens assabentem. I fins i tot hi ha polítics de dretes que s’oposen a la mesura. Esperem que no caiguin en la pobresa i els seus fills sentin fam.
 
Segons els manuals de pediatria, una alimentació sana i equilibrada és la que marca la transició correcta a la vida adulta. A les ciutats de l’Espanya de la postguerra, l’espectacle de nens demanant almoina era habitual i l’obligació que els pares tenen d’escolaritzar els seus fills és encara molt recent. En cert sentit, i malgrat al progrés econòmic, extenses zones de la població espanyola no tenen l’adequada atenció als seus fills. Les estadístiques proven que Espanya encara està a la cua d’atenció a la infància. Ja m’agradaria que aquesta obsessió del món eclesiàstic pel nasciturus, pels encara no nascuts fora extensiva als que ja han nascut però es moren de fam, de malalties relacionades amb la pobresa. És clar que aquesta defensa dels nens pobres hauria d’incloure un atac als que causen aquesta situació i a això no s’atreveixen per no incomodar les seves  clienteles benestants.
 
La crisi actual ha endurit la situació. A les cases dels milions d’aturats viuen nens amb deficiències de salut i gràcies a les iniciatives privades com els bancs d’aliments poden fer, nens i adults, dos àpats al dia. És l’Espanya negra que no compten els relats oficials. És l’Espanya que ni tan sols vota perquè no tenen confiança en els polítics a què fan responsables de la seva situació. Uns polítics que mimen uns banquers irresponsables, causants de la crisi i que es jubilen amb avantatjoses pensions. És la vergonya de ser espanyol que sentim alguns. El Partit Popular té un pla per afrontar l’assumpte d’aquí a sis mesos. Com si la fam infantil pogués esperar.

PD: Hi ha més motius per sentir vergonya de ser espanyol però això ja és una altra cosa, afig jo. La imatge és de: http://elmercaderdelasalud.blogspot.com.es/2011/02/el-seu-dema-es-avui.html

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.