Els Papers de Santa Maria de Nassiu

OPINIÓ | “Europa no seria igual sense les primeres Bíblies escrites en romanç, en valencià, cosa que demostrava el caràcter “democratitzador” d’aquesta llengua i aquest poble.”

Des de les profunditats d’una cultura europea amb una llengua que té més de 1000 anys i uns sis milions de parlants, m’atrevesc a escriure aquest article a les ments preclares del Consell d’Afers Generals de la Unió Europea. Bàsicament, a l’atenció de persones tan importants, competents i responsables com  la presidenta de l’Eurocambra, Roberta Metsola. A l’atenció de la presidència polonesa del Consell; i al grup de treball de Llengües dels Ciutadans. Un dels responsables és un xicot fill de Planes de la Baronia, al Comtat de Cocentaina, al cor del País Valencià. El seu nom és Esteban González Pons. I encara més : a l’atenció del Ple del Parlament Europeu.

Us escriu un ciutadà alcoià, valencià i català de nació. Us escriu en una llengua que potser, no us han escrit massa. I ho faig en forma de carta als reis Mags d’Orient.

Estimades i estimats europarlamentaris: fa més d’un any que heu ajornat la decisió d’incloure el català com a llengua oficial a Europa. Continueu dubtant si aquesta llengua podrà usar-se al ple del Parlament, a Brussel·les, a l’Haia o a Estrasburg.

Escriure açò em recorda quan fa 55 anys feia la carta als reis des d’un Alcoi nevat. Era meitat de desembre i ma mare –mestra- ens instruïa com escriure la màgica carta en alcoià. Ja sabeu: la manera que tenim a Alcoi d’escriure i parlar valencià, el nostre català. A l’escola no ens l’ensenyaven, però ma mare sí. Mentre escric aquestes ratlles recorde les volves de neu descansant a la vora d’una finestra que mostrava el paisatge urbà del carrer Sant Gregori. S’acostava una de les festes més evocadores i intenses del meu món: aquell Nadal alcoià que posava en marxa tot un poble de descreguts i proletaris que imaginaven per uns dies un món millor, on tots els infants –rics i pobres- rebien un poc de la màgia humana.

Ja sé que açò que estic fent ara ho haurien d’haver fet els nostres estats –l’espanyol, el francès i l’italià- des de fa més de 60 anys, però què hi farem. Pertànyer a un estat com aquests té aquestes coses: no reconèixer la plurinacionalitat que Europa sempre ha tingut, per exemple. Estats com França o Espanya sempre han intentat laminar les nacions que tenien al seu si, en compte de considerar-les un patrimoni a valorar i a respectar.

Les seues llengües –diferents a les dels estats- eren una manera visible d’identificar-se com a realitat i riquesa continental. Això l’Europa democràtica –l’Europa que presidiu i que contribuïu a fer millor- ho sabia i ho valorava, però algunes societats de poca tradició democràtica, no.

Amb el teu suport econòmic, fem més forta la nostra veu.

Des de fa més d’un any s’ha proposat al Consell que el català s’ha d’incloure com a llengua oficial a Europa. És una tranquil·litat que la presidència actual polonesa del Consell ens assegure que el tema es tornarà a tractar el mes de juliol. Recorde als polonesos que en alguns ambients als catalans de nació –com els Borja de fa 500 anys- ens coneixen com a “polacos” i que la nostra manera de respondre a l’insult és crear un dels espais de televisió que han parit més bé en els últims 15 anys els média europeus: el programa satíric “Polònia” és un medicament d’ampli espectre contra els totalitarismes i els pensaments únics. Visioneu-lo, per favor. Només pel fet de crear formats audiovisuals d’aquest nivell ja hauríeu d’incloure aquesta llengua dins de les llengües de treball de la Unió Europea. Perquè molts dels habitants d’aquesta comunitat lingüística som grans treballadors, corresponsables, que ajudem a pagar trens d’alta velocitat que no van enlloc i autopistes enmig d’altiplans on els cotxes es compten amb els dits de les orelles.

Viatgeu al segle XIII: és possible que sense aquesta llengua i sense el pes cultural, social, creatiu, científic, filosòfic i literari de la llengua catalana, el concepte d’Europa hauria avançat molt més lentament. Era el temps que no havíem de demanar permís a Europa, perquè de fet, estàvem ajudant a construir Europa. Sense aquella idea de “parlament” que va contribuir al vostre i que hem de buscar-lo en les comunitats monàstiques, que eren sobiranes per damunt de Roma.

Sense el tremp de les primeres Cròniques dels nostres reis medievals, sense la lucidesa intel·lectual d’un Ramon Llull que va definir per primera vegada en el nou univers que es gestava la cèl·lula de la comunicació, Europa no hauria trobat al segle XVIII l’esperit il·lustrat. I sense les primeres lletres de canvi, sens els primers xecs que expedien els mariners de la Corona d’Aragó segons el nostre Consolat de Mar, els costums marins i els intercanvis comercials d’Europa, l’Orient i Àfrica no haurien prosperat. Unes societats que començaven a notar que l’opulència i l’excés de riquesa podrien fer-nos mal. I que Anselm Turmeda ja ho va escriure en un preciós alcoià en “Elogi dels diners”….

Imagineu, estimats i estimades europarlamentaris la banda sonora del segle XIV. De les poques sintonies que ens han quedat com a patrimoni mundial l’escoltem cada 15 d’agost a Elx, on una deessa puja en cos i ànima al cel. I ho fa en català. És tot un “misteri”…

Però Europa no seria igual sense les primeres Bíblies escrites en romanç, en valencià, cosa que demostrava el caràcter “democratitzador” d’aquesta llengua i aquest poble. I que se’n feien versions a mesura que passava el temps, acció que portava implícita una consciència de “modernitat” i evolució. Parlant de modernitat: heu de tenir en compte dones com Isabel de Villena, abadessa del convent de les Clarisses de València, que va escriure en un preciós català de València, una de les primeres obres on s’intuïa que la dona havia de ser dignificada dins d’una societat misògina i fosca… Parlant de foscors: Lluís Alcanyís va escriure en català un Tractat de la Pestilència, un dels primers manuals on s’estudiava com fugir d’una bona pesta.

Aquest poble que parla els diferents accents del nostre català va ser capaç d’escriure un llibre preciós sobre gastronomia. Un dels primers d’aquest gènere en l’edat mitjana. I dels primers que va fer un Kamasutra occidental, el Llibre del Fotre, que era una gràcia veure com se’l miraven els inquisidors estrangers d’aquell final del segle XV. Aquesta llengua anava descrivint pebrots, figues, naps i desigs carnals per parts iguals en unes ciutats que anaven convertint-se en l’essència de les nostres. En unes ciutats que anava ordenant Francesc Eiximenis, estudiant a Bologna i a Roma. I que va publicar un “Regiment de la Cosa Pública” que es va traduir a altres llengües europees.

Però la cosa no acaba ací: Europa no seria igual sense l’atreviment i la ploma esmolada d’Ausiàs March, sense l’escriptor de best-sellers Joan Martorell, sense el romanticisme de Jordi de Sant Jordi o Anselm Turmeda.

I què me’n dieu del Renaixement? Que segurament naixeria coix sense els Borja, sense els Luna a Avinyó, sense els papes de Xàtiva pactant amb sultans d’Egipte o portant els seus fills d’Erasmus a la Roma del 1500. Europa hauria perdut pistonada perquè Joan, el fill menut d’Alexandre Borja no hauria cedit la seua cara a Miquel Àngel quan aquest va posar-lo en braços de Maria en la Pietà del Vaticà…No continuem perquè no tenim més espai…

Amb l’ajornament que heu demanat, heu enviat un missatge equívoc, com si no volguéreu valorar, conèixer, conservar i estimar un patrimoni que des de fa 1000 anys ha contribuït a construir els pilars de la terra d’una Europa que estima les seues filles i els seus fills, vinguen d’on vinguen i parlen com parlen.