Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
6 de gener de 2010
0 comentaris
DÉNIA
Municipi situat a la costa mediterrània, a la comarca de la Marina. La superfície del terme té dues zones clarament diferenciades: la plana del Marquesat i al sud el massís del Montgó. L’altura més important és el cim del Montgó amb 751 metres. La costa és suau i arenosa al costat nord amb les platges de les Marines, les Bovetes i les Deveses; al sud de la població la costa es fa escarpada i rocosa, i forma xicotetes cales, amb paratges típics. Té port marítim. La ciutat està situada al peu del nord del Castell, que des del cim domina tot el paisatge. És de traçat modern, tret d’alguns barris antics, com el barri mariner i el situat al costat de les muralles del Castell. Fins la meitat del segle XX la població es mantingué estable. A partir de 1950 començà a créixer gràcies al turisme. Actualment té uns 40.000 habitants.
Fou pobladció ibèrica i colònia focense, amb la seua acròpolis, on es venerava la Diana Efesina, que li va donar el nom a la població. El fragment d’un sarcòfag paleo-cristià amb la imatge d’un “orant” i la lauda sepulcral en mosaic de Severina, són juntament amb el sepulcre anomenat de Sant Vicent Màrtir els testimonis més notables de l’època paleo-cristiana de la zona. Davall l’administració musulmana, tingué gran importància, es començà a anomenar Dénia. A partir de 1010 es va constituir en regne de Taifa. Pere Eximenis d’En Carròs prengué Dénia i el seu Castell en nom del rei Jaume I en 1244. La fortalesa quedà com a patrimoni de la Corona fins que el rei Jaume II la va cedir al seu fill Pere el Cerimoniós, que la va convertir en Comtat en 1356. En 1487 els Reis Catòliics li donaren el rang de Marquesat. En el segle XVI, per tal de prevenir els atacs dels pirates, es va renovar i fortificar el Castell. El rei Felipe III visità diverses vegades aquesta ciutat, en 1612 li donà el títol de ciutat.
En els primers temps del cristianisme Dénia fou seu episcopal. És probable que desapareguera amb la invasió dels bàrbars. Posteriorment es restaurà. En el segle VII els seus bisbes firmaven les actes dels concilis de Toledo. Amb els musulmans en el 711 degué desaparéixer aquesta seu episcopal. L’actual temple parroquial, dedicat a la Mare de Déu de l’Assumpció, es començà a construir en 1732, i trigaren més de vint anys a concloure les obres. En 1544 es va suprimir la rectoria i s’establí un Vicari perpetu. Sant Tomàs de Villanueva mostrà interés a restauratr la diòcesi, per a una més gran atenció dels fidels, però no es féu realitat. Darrerament davant el creixement demogràfic, el 29 de desembre de 1953 es crearen la parròquia de Sant Antoni de Pàdua en la ciutat i les dels caserius de Jesús Pobre i la Xara. El 26 de stembre de 1990 igualment s’erigí en la ciutat mateixa la parròquia de Sant Miquel Arcàngel.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!