Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
D’Eduardo Galeano i de Javier Salinas
Encara no hem oblidat l’alegria que deixà entre nosaltres el triomf de la selecció espanyola de fútbol en la passada Copa del Món. En un ambient marcat per la preocupació davant la crisi econòmica i social que vivim, aquell fou un moment de gran eufòria que despertà una complicitat capaç de superar enfrontaments i distàncies. Però allò va ser una sensació, que no deixava de tenir el seu valor. Però la realitat s’imposa: vivim temps difícils. La crisi econòmica no solament ha posat de manifest el fracàs d’unes determinades polítiques i maneres de fer, sinó també la carència d’aquells valors ètics capaços d’orientar les accions humanes en l’èxit del bé comú, i la nostàlgia d’una orientació més forta, que permeti assumir les dificultats que existeixen en el camí de tota realització humana. Per això, el Papa ha assenyalat que la crisi econòmica és una crisi de l’home.
Escoltem ben sovint que hem viscut durant els passats anys més enllà de les nostres possibilitats. Són paraules que anuncien retalls i esforços que veiem necessaris. Però no hem d’oblidar la responsabilitat d’aquells que ens van dur a aquesta situació. Ara a tots ens toca assumir les conseqüències d’unes decisions que s’han manifestat poc encertades, per no dir inadequades. És el moment de l’esforç. Però també el de l’esperança, perquè sense ella serà impossible anar endavant. Benet XVI ens recorda que “l’esforç quotidià per continuar la nostra vida i pel futur de tots ens cansa o es converteix en fanatisme si no està il•luminat per la llum d’aquella esperança més gran que no pot ser destruïda ni tan sols per frustracions petites ni pel fracàs dels esdeveniments d’importància històrica”.
Sense esperança no es pot construir res. L’esperança és el mode cristià d’afrontar la vida. Entre nosaltres predomina el desànim. I això fa difícil avançar. “Només la gran esperança-certesa que, malgrat totes les frustracions, la meva vida personal i la història en el seu conjunt estan custodiades pel poder indestructible de l’Amor… només una esperança així pot en aquest cas donar encara ànim per actuar i continuar” (Spee Salvi, n 35). Però deixarem que aquesta esperança habite en el nostre cor? Només així serà possible aquella paciència que va construint dia a dia el camí de la nostra vida, sense acontentar-nos amb la resignació, que duu a un estat depressiu davant la vida. L’esperança en Crist ens permet descobrir en els avatars de la vida el sentit de les coses, i ens impulsa a treballar amb paciència en la construcció d’un món més humà, a imatge d’Aquell que ho ha donat tot i és do per a tots nosaltres.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!