Ja he dit en alguna que altra ocasió que això de dedicar-se a la política (segons com ho fan avui dia la major part dels polítics) és una enganyifa al poble pla. Per què? Pocs polítics he conegut que, de veritat, s’hagen preocupat pel bé del poble, del país, etc. La gran part han anat a “ocupar” els càrrecs per un partit per tal de veure què hi havia d’allò seu. Sé que faig afirmacions molt generalistes i una miqueta dures. Però és el que pense i el que la meua experiència, com a ciutadà, m’ha fet veure fins avui. I no crec que açò canvie a curt termini.
Llegia diumenge aquests paraules d’Antonio Vergara, Màxima tensión en el congreso (LEVANTE-EMV): “En Valencia todo se dirime en torno a una mesa: anem a dinar i parlarem. Unos y otros se reunieron en restaurantes, por lo general, populares, como corresponde a un partido socialista. Segurament no hablarían del menú ni de La izquierda, hoy. Sólo del reparto. No nos engañemos. Los partidos, particularment los más poderosos, son, a fecha de hoy, maquinarias burocràticas de poder, prebendas y agencias de colocaciones. O al menos esa impresión le transmiten a la opinión pública. La abstención irá en aumento.” Doncs això mateix. El subratllat és meu.
Pel que fa a l’EpC la cosa va a més:
PD: Agraesc les telefonades, correus i comentaris d’ahir amb motiu del meu sant… Gràcies.